S ón força els països que, després de passar molts anys en una educació mixta generalitzada i indiscutida, s'han anat plantejant en els darrers anys els avantatges de l'educació diferenciada. I això, des de diversos àmbits: des dels ministeris corresponents dels governs –de signes ben diversos, per cert–, des d'àmbits del món més pròpiament educatiu i pedagògic, i des dels sectors de pensament més feminista.

Als anys 60, les escoles mixtes a Alemanya van ser celebrades com un gran pas cap a la igualtat de sexes; quaranta anys després, han vist que les estadístiques mostren el contrari: que els clixés sobre comportament de cada sexe estaven exacerbats a les escoles mixtes, que les noies continuaven en un fort desavantatge i patien agressions, que els nois continuaven dominant l'ambient… Després de descobrir que l'escola diferenciada, en adaptar els programes a les diferències entre sexes, suposava avantatges per a noies i nois en el terreny de la socialització i en l'acadèmic, un grup d'escoles van optar per l'educació diferenciada. Ara, ja són 180 les escoles diferenciades de Berlín; a Baviera una de cada quatre ho és.

Els països anglosaxons són els més avançats pel que fa a la investigació sobre l'educació diferenciada: avantatges i desavantatges de socialització, acadèmics, de disciplina, d'igualtat de gèneres. Aquesta investigació, a més, queda avalada pel gran nombre d'escoles que han optat per l'educació single-sex –com en diuen ells–, fins al punt que s'està promovent a l'escola pública, per tal que tothom pugui accedir als avantatges d'aquest model educatiu. A Austràlia avui és més gran la demanda d'escoles diferenciades que no la d'escoles mixtes, i això després de dècades d'experiència coeducativa. Amb freqüència s'objecta a l'escola diferenciada que és millor que els nens i nenes es relacionin a l'escola per tal de tractar-se amb naturalitat i respecte.

La proximitat de persones de l'altre sexe –que en altres àmbits és natural– sol ser a l'escola un factor de dispersió important, ja que «obliga» els alumnes a estar pendents de mostrar-se «correctament» davant els companys de l'altre sexe. Sovint les noies són les que ho pateixen: no oblidem l'anorèxia, la preocupació exagerada per la seva imatge corporal, la disminució de l'autoestima acadèmica en competir amb nois, la inseguretat procedent d'estar sempre pendents d'agradar en comptes de satisfer les pròpies i legítimes necessitats...

Sense prejudicis A les aules diferenciades, en canvi, durant aquests anys difícils de l'adolescència, nois i noies poden comprendre millor qui són i gaudir d'un aprenentatge més lliure de pressions. No fem de l'educació mixta un absolut. Cal estudiar sense prejudicis els models educatius que contribueixin millor al progrés personal i social i oferir-los des de l'escola. Dominique Schnapper, membre del Conseil Constitutionnel et Directrice de Recherche à l'École des Hautes Études en Sciences Sociales, diu: «Durant els anys 60 l'escola mixta tenia per objectiu ideològic lluitar contra les desigualtats entre sexes. Avui, hom s'adona que no és suficient barrejar nens i nenes per resoldre els problemes relacionats amb els dos sexes! No tota distinció és, en tant que distinció, discriminatòria!» Considerar l'educació mixta com l'única via cap a la igualtat real i efectiva entre homes i dones és ignorar el que és l'educació diferenciada i les seves possibilitats per garantir una igualtat d'oportunitats real per a tots dos sexes. Com és possible que alguns encara dubtin de la legitimitat de l'educació diferenciada?