Bo Diddley, un dels pioners indiscutibles de la música rock, va morir ahir d'un atac de cor a l'edat de 79 anys, al seu domicili de Florida. L'autor de Mona, Who do you love i un dels autohomenatges més desvergonyits de la història, Hey, Bo Diddley, ja havia tingut dos atacs que van fer perillar la seva vida els mesos de maig i agost de l'any passat.

Tot i que Diddley formava part d'aquells músics que havien estat víctimes, en la pròpia pell, d'injustícies històriques clamoroses (a Barcelona, a la dècada dels noranta, es va haver de suspendre una actuació seva perquè només havia venut una vintena de localitats), la seva empremta en la música encara perdura. Especialment la creació d'un ritme sincopat de guitarra (el jungle sound, com es va arribar a qualificar) que va servir perquè U2 compongués Desire; Bruce Springsteen, She's the one, i Buddy Holly, Not fade away, entre centenars de cançons escrites des de fa més de cinquanta anys.

Nascut a l'estat de Mississipí, d'on va emigrar als set anys cap a Chicago, era difícil que Ellas Otha Bates –McDaniel, després de ser adoptat per un cosí de la seva mare– no es deixés seduir pel blues. Tocava el violí però la música de John Lee Hooker el va portar a agafar una guitarra, en el seu cas –en el que va ser un dels seus trets més distintius– de forma quadrada. Avui, Fats Domino, Chuck Berry i Jerry Lee Lewis estan una mica més sols.