La teva mort em produeix un desconcert i un dolor tan grans que voldria cridar però no em surt la veu, amb prou feines les llàgrimes. No hi ha dret, busco culpables, sento un pes enmig de les costelles i recordo, bàsicament recordo...

Tu eres sant Francesc, ho recordes?, i jo santa Clara. Ens va batejar així un bon amic comú, que es va atorgar a ell mateix el paper de l'ull diví –no podia ser d'una altra manera– que tot ho veia i ens vigilava. Es veu que sant Francesc i santa Clara coquetejaven, però el seu festeig era cast, platònic i virtuosíssim. Massa cast, massa platònic i massa virtuós per a nosaltres. No ens acabava de convèncer la història.

Donaria el que fos en aquests moments per ser en aquella època amb tu. Han passat tantes coses des d'aleshores. Quan vaig estar malalta les teves cartes –escrites a mà com han de ser les cartes– m'arribaven sovint al meu retir. Et responia impressionada per les teves paraules. Em donaven un benestar interior i exterior que, d'altra banda, m'era molt difícil de trobar. Et sabia a la vora. Parlàvem sovint per telèfon, ho recordes? Al capvespre, mentre jo feia llargs passeigs a la vora del mar del Masnou i tu feies una mica d'aturada en la teva feina per dedicar-me el teu temps.

No sé si has viscut intensament. A mi, sempre m'ho ha semblat, però un dels últims dies que vam parlar, quan ja eres a casa teva convalescent de l'hepatitis que t'havien diagnosticat, em vas confessar que et venia bé aquell descans. Havies descobert col·leccions senceres de discos sense estrenar, que ara disfrutaves, i llibres, molts llibres...

No he pogut acomiadar-me de tu i temo que això em pesarà molt i durant molt de temps. Reso l'últim parenostre. Va per tu.

(*) Pepa Bouis és periodista