El paisatge urbà de Girona ha canviat molt en els últims quaranta anys però si una imatge ha restat inalterable ha estat la de l'empordanès Sebastià Salellas, que se la va fer seva i l'ha viscut i l'ha lluitat com ho feia amb totes les coses que estimava: amb vehemència, amb ràbia, amb contradiccions, amb coherència. Grates arreu i et surt en Tià: als jutjats, a la política, a la universitat, a l'Ajuntament, al món solidari, al jurat del Casero, a la 22, a les escoles d'adults als barris menys afavorits, en qualsevol lluita per la recuperació de la memòria històrica, als casals independentistes, prop de les cases okupades, a les presons, a Lorda, fent la revolució, a El Punt... Un home de principis, una mosca collonera, un bon pare, un amic dels seus amics.
Les contradiccions són inherents a la persona i més quan, com en Tià, decideix que en contra de l'ortodòxia i l'ordre establert cal lluitar contra les inèrcies i el conformisme i bastir una nova ètica allunyada dels convencionalismes i basada en els principis morals propis. Que cansat que ha de ser aferrar-se als principis en els quals creus encara que et vagin allunyant d'allò que estimes i pel qual has lluitat. Sembla contradictori però es pot ser coherent havent estat cenetista i del PSC i, en contra del que ara és habitual, fer el camí cap a Lluita Internacionalista. Es pot ser coherent predicant una revolució que busca millorar la vida dels més pàries i ajudant els malalts a anar a Lorda perquè un marxista pot creure en els miracles si se'ls treballa cada dia. Es por fer política tirant endavant el primer pla contra la pobresa a la ciutat i deixant l'equip de govern perquè creus que els qui pensaves que eren els teus són progressistes però no treballen pel socialisme. Es pot ser coherent defensant empresaris i gent de dretes si fas de la feina d'advocat una esmolada arma contra la injustícia que et permet defensar els més desvalguts i convertir-te en un lúcid defensor de causes perdudes que algunes vegades es guanyen. Es pot ser coherent fomentant la solidaritat amb Cuba, representant musulmans que tothom titlla de terroristes i anant a Etiòpia per defensar nens oblidats en mans d'una ONG finançada per l'Europa rica. És coherent estimar un diari que has vist néixer i has ajudat a créixer amb la crítica pública, ferotge i abrandada reclamant el retorn a les essències, bramant contra l'aburgesament i exigint un canvi radical cap a l'excel·lència. En Tià ens deixa orfes i amb la feina per fer. ¿Qui serà, però, el torracollons militant que ens llançarà a la cara les pròpies contradiccions...? Et trobarem a faltar, company!
