| |||||
 | |||||
| |||||
| |||||
 |
|
|
|||
|
dimecres, 28 de maig de 2008 > Un adéu a Miquel Diumé
LLUÍS FREIXAS MASCORT (*). Honestedat, generositat i sentit de l'humor. ¿Es pot demanar res més a un home? La professionalitat, el rigor, l'empatia per cohesionar un equip fins i tot quan les circumstàncies no acompanyen, la capacitat de treball, la intel·ligència per cooperar en lloc de competir és evident que són virtuts, i Miquel Diumé i Vilà les tenia totes. Però per a qui l'hem conegut no pot haver-n'hi cap, de virtut, que passi al davant de la seva bonhomia, la seva noblesa, el seu despreniment, el seu humor impertorbable, que s'alçava com una muralla inexpugnable contra les adversitats quotidianes i també contra els grans naufragis, com el que han hagut d'afrontar els darrers mesos ell i la seva família. En Miquel era aquell home que durant anys va trucar cada dia a l'alcalde de la seva ciutat i li va explicar un acudit. És clar que era una excusa per fer la seva feina, però si més no va trobar la manera de fer agradable l'obligació. En Miquel era d'un altre tremp. Comproveu-ho, si voleu, al seu bloc a internet; mireu com afrontava la malaltia que se l'ha endut. Fins al darrer moment ha estat exemple de tenacitat. En Miquel Diumé és mort. Ahir, a l'hora de dinar, va sonar un telèfon que no havia d'haver sonat mai. La notícia no era –no és– pas menys dolorosa pel fet de ser anunciada. En Miquel se n'ha anat amb seixanta anys acabats de fer i una prejubilació que ni es mereixia ni va poder fruir. Si et jubilen se suposa que tens dret a passejar-te per Colera i explicar aquell del que diu que no beu pas perquè tingui set sinó que beu per evitar que n'hi vingui. Però des que va sortir del seu despatx de director de Ràdio Nacional a Girona el dia 31 de desembre de 2006 a les dues de la tarda, no ha passat gaire temps, i el que ha passat no li ha estat favorable. Vaig conèixer Miquel Diumé a mitjan anys vuitanta. Un servidor en tenia vint-i-pocs, i en Miquel, que tombava cap a la quarantena i treballava a la ràdio des que era pràcticament un adolescent, era memòria viva, una fura que ho sabia tot i coneixia tothom. Era divertit. Era amable. Era l'individu que esperaves que et toqués per asseure-t'hi al costat en un roda de premsa plúmbia o en un dinar encarcarat. A vegades, si a algú li havia fallat el magnetòfon, t'oferia la seva gravació (no hi havia pas cap exclusiva en joc, es tractava només d'una mala jugada de l'atzar). Quan les redaccions anaven curtes de personal, ens havíem arribat a distribuir els compromisos del dia. ¿Potser havíem de competir? Potser sí, però si les redaccions no tenien mitjans no era pas culpa dels treballadors, sinó de les empreses, les mateixes empreses que després menyspreen l'experiència, exploten joves becaris i prejubilen sense contemplacions. Ara em sembla que el veig. Ens creuem pel carrer. Em mira sorneguer i pregunta: «¿Què, encara t'aguanta la teva dona?» «Sí, Miquel, encara m'aguanta. Li donaré records de part teva i mirarem de recordar-te amb les ulleres de sol i el barret borsalino, a punt de disparar un acudit, amb aquella cara de sicilià de Vilacolum que tomba d'esquena.» (*) Lluís Freixas és periodista |
 | |||
|