Tales mostraria el seu horror filosòfic si pogués veure com en aquest petit país de la mediterrània occidental en el que tenim el goig de viure ens neguem els uns als altres l'ànima de totes les coses, l'element primordial de la vida, l'arké, com en deia ell de l'aigua. Feliçment, el savi de Milet no ho pot veure, però el ridícul que estem protagonitzant els catalans del nord, els del sud, els de terra endins, els aragonesos i els valencians deixarà marca, i no precisament d'excel·lència.

El dèficit transitori de pluja que ens ha perjudicat durant els darrers mesos s'està resolent gràcies a les condicions favorables registrades a l'atmosfera durant el mes de maig. Però és molt possible que aquest tipus d'episodi es repeteixi amb certa freqüència, perspectiva que hauria d'estimular-nos a trobar remei a la ineficàcia de l'actual sistema d'aprofitament de l'aigua, a partir de propostes estructurals i, si pot ser, definitives. Això exclouria les campanyes publicitàries d'estalvi en el consum personal amb què alguns polítics sensibles de la família dels verds amb iniciativa pensen, o pensaven, pal·liar el problema, els mateixos, per cert, que van alentir tan alegrament la construcció de les dessaladores que ara cal accelerar amb les presses habituals i, imaginem, l'augment de costos associat a les urgències.

Les estadístiques diuen que el 72% del consum d'aigua es dedica al regadiu; el 19%, a consum de boca, i el 9%, a la indústria. I que l'agricultura representa prop d'un 2-3% del nostre producte interior brut, en contraposició, per exemple, a l'11-12% del turisme i el seus serveis, un dels sectors més amenaçats per les restriccions. Evitant treure d'aquestes dades conclusions reduccionistes que sempre solen ser errònies, aquest estat de les coses ens hauria de moure a plantejar-nos –més enllà de l'acord o desacord teòric– si és o no és reversible i, si acceptem que no ho és o que no estem disposats a assumir els costos d'una hipotètica i radical reconversió de la nostra economia, cal que ens preguntem aleshores com ens podem permetre tanta ineficàcia del sistema, tants errors en les prioritats, tanta frivolitat en l'administració del problema.

Potser seria hora d'acceptar que disposem d'un sistema de regadius poc eficient, que seria recomanable una reconversió agrícola seriosa sense que s'hagi de posar en perill la creixent potència del sector agroalimentari; admetre que va ser un error combatre el pla hidrològic fins a obtenir-ne la retirada; que resulta insostenible que la conca Ter-Llobregat aporti la major part del consum de boca de la metròpoli barcelonina, que és un sense sentit oposar-se a les connexions de conques per aprofitar uns cabals d'aigua que d'altra manera es perden. I sobretot, enterrar la idea que alguns tenen més drets que altres a l'aigua que flueix pels rius.

Els entesos asseguren que les dessaladores aportaran el cabal d'aigua potable imprescindible per garantir-ne la distribució a tota la població. De moment, les coses estan revoltades per un cert alarmisme oficial, probablement precipitat, però que ha servit per obrir la capsa dels trons d'un conflicte territorial i sectorial. Atrinxerats els uns en conceptes medievals, equipats amb pesades motxilles ideològiques els altres i lligats de mans tots plegats pel rebuig contra els transvasaments –dits ara interconnexions– s'ha fet difícil acceptar la solució més raonable i operativa: portar aigua des d'on n'hi ha fins on en falta.

Ha estat més difícil perquè no resulta políticament correcte fer autocrítica. No assumint que l'oposició radical a tot transvasament va ser un error, o mantenint la negació al concepte, com fan alguns sectors del govern que ho aproven a la taula del consell i ho combaten al carrer, només s'aconsegueix que la solució aprovada tingui un caràcter vergonyant, el que dóna ales als contraris a la mesura i als timorats en la seva aplicació.

La construcció d'un conducte permanent i de doble direcció per portar aigua de l'Ebre a Barcelona, que hauria de ser un primer pas per tenir totes les conques i la futura xarxa de dessaladores perfectament interconnectades (perquè mai se sap on pot faltar aigua en un moment determinat), no pot dependre, com va apuntar la ministra Espinosa, de la intensitat de la pluja. Seria una frivolitat que el conseller Baltasar no li pot deixar passar, després del que li ha costat acceptar la fórmula. El conseller sap la gravetat que comporta infligir a Barcelona la imatge internacional d'una ciutat sense aigua i el tràngol que suposa demanar de tant en tant als catalans que es dutxin amb una galleda d'aigua, com ho feien els besavis.