En començar el dia, escrigué Marc Aureli, fes-te la següent reflexió: avui em trobaré un indiscret, un ingrat, un insolent, un brivall, un envejós i un egoista. I no falla: sempre és així. Fins i tot en el supòsit que no surtis de casa, si un s'analitza a fons, és possible trobar-te totes aquestes persones a casa teva mateix. Totes elles són en una sola persona. Igual que en una sola persona hi sol haver el creient i l'ateu, lluitant entre si i alternant el domini de l'esperit. No hi ha creient que no hagi tingut dubtes sobre l'existència de Déu. «Fe sense dubtes –deia Unamuno– és fe morta». Aquí teniu, sense anar gaire més lluny, la mare Teresa de Calcuta, que va viure turmentada pel dubte. I és lògic. Com no havia de dubtar de la bondat divina, veient com morien als hospitals persones innocents, víctimes de la injustícia estructural del nostre món? I el mateix cal dir de l'ateu: li sobren raons per no creure en Déu. Però és impensable que les raons no deixin ni una sola escletxa oberta a la possibilitat que Déu pugui de debò existir. El creient i l'ateu conviuen en nosaltres. Moltes de les persones que viuen –aparentment– d'esquena a Déu van ser felices durant la seva infantesa gràcies a la religió. Una religió de catecisme. De preguntes amb resposta. Després, quan arribà l'hora de sospesar les respostes, vingueren els dubtes, i dels dubtes, la nova certesa. Tot és una gran mentida. Per regla general, l'últim responsable d'aquest canvi radical sol ser la institució religiosa que va despertar la fe en el nostre cor i durant un temps la va alimentar. El desencís que produeix constatar que la jerarquia religiosa no viu d'acord amb el que predica sol ser una font de descreença.

En cosa de pocs dies han aparegut un parell de llibres confessionalment ateus. El primer es titula Dios no es bueno, de Christopher Hitchens. I el segon, La vida després de Déu, de Mathew Tree. El primer no creu en Déu (ateisme negatiu) i el segon creu que Déu no existeix (ateisme positiu). A primera vista pot semblar un joc de paraules, però la diferència és gran. La persona que no creu en Déu és perquè no en percep la presència. Experimenta l'absència de Déu i al mateix temps l'absència d'una creença en Déu. El segon, en canvi, nega directament Déu. Absència de Déu o negació de Déu. Albert Camus solia repetir que no era creient, i a continuació hi afegia: «Però tampoc ateu.» Era, doncs, com el primer cas. Sol ser el més freqüent. Es tracta d'una actitud molt propera a l'agnosticisme. Només que l'agnòstic no creu ni deixa de creure: dubte. S'interroga sense trobar resposta. Però tampoc descarta que la pugui trobar. Mentre que l'ateu (positiu o negatiu) ha fet un pas endavant: ha deixat rere seu el llast del dubte. I a vegades (sobretot l'ateu negatiu) es converteix en militant d'una nova causa: «Un món sense religió seria meravellós.» Però és realment pensable, un món sense religió? Aquesta és la pregunta que vaig fer a Mathew Tree en una tertúlia televisada (dimecres passat). Trobava que el títol del seu llibre (La vida després de Déu) era poc adient. Quan tindrà lloc, això? Sembla un plantejament de ciència- ficció. Val a dir que, en part, ell també ho veia així. En realitat el que volia expressar era «la vida sense Déu». La vida a partir del moment que va deixar de creure i es va tornar ateu. Es tracta, doncs, d'un llibre testimonial. Les Confessions, no de Sant Agustí en aquest cas, sinó de Mathew Tree. El llibre de Hitchens també és testimonial: i val a dir que tant l'un com l'altre són respectuosos al màxim amb la religió, però no per això menys convençuts que sense religió el món funcionaria millor. Hi funcionaria?

Salvador Sostres, present a la tertúlia, pensava que no: que sense religió el món seria un desastre. Però vaig tenir la impressió (li ho vaig fer notar amicalment, com és lògic) que ho deia per dir. O encara millor: que s'ho mirava de fora estant. Els que s'ho miren des de dintre pateixen. Cada dia són més nombrosos els cristians sense Església. El problema, al meu modest entendre, no és ser o no ser creient. No es tracta de demostrar qui és més objectiu en la seva percepció. Sinó què en fem, d'aquesta percepció ancestral? Des de sempre han conviscut les dues idees: la idea que Déu ens ha creat i la idea que Déu és una creació dels homes. Des que el món és món, hem projectat sobre Déu la nostra pròpia ignorància. D'aquí ve que la ciència sigui vista pels representants de la religió com la gran intrusa. I no ho és. El Déu sobre el qual hem projectat la nostra ignorància no s'adiu gens amb la idea de Déu que dóna sentit a la vida: el ser suprem, omnipotent, omniscient i bondadós. Quatre atributs essencials i tots en grau infinit. De seguida es veu que aquesta idea de Déu és antropomòrfica. I no podria ser d'altra manera. Nosaltres també som éssers i disposem d'un grau de coneixement força elevat i una capacitat d'estimar i de fer el bé prou remarcable. Si Déu no se'ns assemblés en res, com podríem dir que estem creats a la seva imatge? I com podríem creure-hi, si no teníem una possible imatge de Déu?

La gran novetat és que avui es pot tractar d'aquest tema sense prejudicis. Sabem que la ciutat de Déu que somniava sant Agustí no ha existit mai. Però això no vol dir que no pugui existir. I que si conveníem que Déu ens ha fet racionals –a imatge seva–, el nostre primer deure és fer un bon ús de la raó. I aquí sí que hi veig un punt de confluència entre el creient i l'ateu. La raó –amb total independència de la fe– ens diu que aquest món és massa horrorós per ser «creació» de Déu. I l'home, massa mediocre en tot per ser fet a imatge de Déu. Tal vegada el que caldria és creure de debò en les possibilitats humanes. He començat citant Marc Aureli justament perquè en les seves Meditacions ens mostra el caràcter benèfic de l'univers i la possibilitat de viure en harmonia. Es pot viure una vida ètica sense religió? La resposta és que sí.