El 31,9% dels 4.872 habitatges iniciats l'any passat a Barcelona –1.553– eren protegits, percentatge molt més elevat que el 10% en què se situa la mitjana catalana. El regidor delegat d'Habitatge de Barcelona, Antoni Sorolla, i el tinent d'alcalde d'Urbanisme, Ramon García-Bragado, que ahir van presentar les xifres oficials del mercat immobiliari corresponents al segon semestre del 2007 recollides per l'Ajuntament, van donar dos motius per explicar el fet que el daltabaix hagi estat menor a Barcelona que a la resta del país. Un, la menor intensitat constructiva a la capital catalana. L'altre, l'elevada taxa d'habitatges amb algun tipus de protecció, i no sotmesos, se suposa, als sotracs del mercat. Els mateixos números que presentaven, però, permeten matisar molt la influència d'aquest segon factor: la xifra d'habitatges lliures iniciats va caure el 2007 un 18,1%, i la dels de protecció, un 16,1%. Només si parlem de pisos acabats, la diferència és significativa: els lliures van caure un 11%, mentre que els protegits van pujar un 3% respecte del 2006. Però, és clar, molts d'aquests es van iniciar quan la bombolla immobiliària encara no deixava veure l'orella del llop.

Sant Martí, amb 883, i Sant Andreu, amb 849, són els districtes on es van començar més pisos. No en va es tracta de zones on s'estan desenvolupant operacions urbanístiques de gran abast. De fet, Sant Andreu és on hi va haver una ràtio major de pisos començats per habitant: sis per cada 1.000 veïns, el 46% dels quals tenien algun tipus de protecció. Aquesta taxa d'habitatge protegit només la supera la de Nou Barris, que és del 63%. L'altra cara de la moneda són Gràcia, l'Eixample i les Corts, on no es va iniciar ni un sòl pis social.

La frenada constructiva no ha compensat la baixada de la demanda, de manera que els pisos no es venen i l'estoc s'acumula: el 2007, el nombre d'habitatges nous va arribar als 5.843, un 30% més que l'any anterior, més del doble que el 2005 i la xifra més alta registrada en l'última dècada.

L'embús ha derivat en un estancament dels preus; aquests en l'obra nova van pujar un tímid 2,2%, inferior a la inflació interanual. Una rebaixa insignificant, però, si tenim en compte que en set anys els preus gairebé es van triplicar, en passar dels 2.165 euros que costava de mitjana el metre quadrat l'any 2000 als 5.918 euros per m² del 2007. Més significativa va ser la davallada del mercat de segona mà: el preu dels pisos usats va caure un 2,9%.

L'onada expansiva de l'estancament del mercat de compra ha generat un moviment de signe contrari en el del lloguer, que es va encarir l'any passat un 11,6% i es va situar en un preu mitjà de 15,8 euros mensuals per m². La forta pujada no va frenar els nous llogaters, però: es van formalitzar 24.162 nous contractes, un 0,8% més que el 2006.

UNIFORMITZACIÓ DE PREUS
Sant Andreu és encara el districte amb els lloguers més barats, però també on van pujar més: un 27% que ha contribuït a uniformitzar els preus dels arrendaments arreu de la ciutat: ara oscil·len entre els 14 euros per m² d'aquest districte i els 17,8 que es paguen a Gràcia, fruit de l'escassetat de l'oferta i l'elevada demanda que conflueixen en el districte gracienc.