A hores d'ara es gasta una especial cura a no malgastar aigua, o, si més no, a no fer res que pugui aparentar malversació del preciós líquid. De la mateixa manera que tothom –ciutadans, mitjans de comunicació i polítics de l'oposició– està a l'expectativa de qualsevol rajolí que no tingui justificació certificada, els responsables polítics al poder tenen un desfici accentuat perquè cap gota se situï fora d'un destí sense ombra de malbaratament. Saben prou bé que qualsevol «irregularitat» pot suposar una denúncia pública, si més no, als mitjans de comunicació. Mentre diàriament ens engorgen coll avall la preocupació pel nivell dels pantans i l'ansietat per l'arribada de les pluges, aquí el sistema imposa que tothom esbaconi a tothom, mentre la clau de volta definitiva arriba de Madrid, que és on hi ha el veritable poder. Ens deixen jugar una estona, escenificar l'autonomia i al final ens refreguen pels morros la decisió que han adoptat, al marge de l'olla de grills que el govern i l'oposició d'aquí representen.

Els enfrontaments territorials poden enverinar-se, a partir d'una nova concepció definitòria que diàriament ens dosifiquen sobre què és un riu. Un riu és un corrent d'aigua que abasteix els grans dipòsits que són els pantans que proporcionen i asseguren l'aigua a les grans conurbacions. Si desemboquen o no al mar i de quina mala manera és igual, el destí dels rius a cada telenotícies ens diuen que és aquest: abastir la població urbana, sobretot la del litoral. Veure baixar aigua pels rius per sota dels pantans pot arribar a ser considerat una malversació incomprensible. Defensar el paper natural dels rius pot arribar a ser considerat un acte tremendament insolidari. Si no s'apliquen altres solucions anem cap aquí. Quina raó es podrà defensar davant d'una ingent massa humana que l'estan esporuguint a diari amb el temor de passar set?

Potser per això l'alcalde de la Riera de Gaià el mes passat va manifestar que fer baixar aigua pel Gaià de la presa del Catllar en avall, recuperar el que en diuen cabal ecològic, serà «malgastar aigua». Dins l'ortodòxia que ara ens imposen deu tenir raó. Com es pot pretendre tornar a fer baixar aigua per un llit de riu sec al cap de quaranta anys, quan a menys de cent quilòmetres poden arribar a passar set?

Potser però hauríem de girar la màniga per veure què s'amaga darrere de tot plegat. Raonar si les ànsies desbocades de creixement són la solució per un futur més equilibrat, responsable i solidari. Veure si hi ha una altra forma de fer possible el benestar que no derivi del foment d'un desig de consum insaciable. Malgastar és certament la paraula clau: consumir aigua com si les fonts fossin eternes, consumir energia com si en una generació poguéssim rebentar-ho tot, consumir els recursos que amaga la terra com si mai més ningú després de nosaltres hi hagués de viure. Vivim a remolc de la prioritat dels beneficis econòmics que ho justifiquen tot i que, per exemple, els bancs i les caixes ens mostren amb dents lluentes i corbates impecables, mentre les necessitats socials mai queden cobertes. Tocaria saber prioritzar les coses realment essencials sense malmetre el medi on vivim. Saber aturar-nos a temps, no ja de la fal·làcia del creixement sostenible, sinó de la vida sostenible. En un país en què bona part de la població viu a la zona costanera, potser caldria prioritzar tecnologies que facin possible abastir-se progressivament d'aigua de la mar per deixar que els rius respirin i arribin a destí més avall dels pantans, fins i tot el Gaià. I sobretot procurar que els poders no siguin arrogants i que el poble no hagi d'esdevenir submís o anàrquic.