Agustí Bartra (1908-1982) va arribar a Terrassa el 13 de febrer del 1971 amb la seva companya Anna Murià. Aquesta periodista, que coneixeria just iniciat l'exili, ha estat el màxim aval dels seus versos, la millor estudiosa. De fet, és a través de la memòria d'Anna que molts inquiets estudiosos van accedir a l'univers de Bartra. Ella el va sobreviure vint anys més. Potser, per aquest motiu, el cantant Miquel Pujadó ha impulsat Bartrian(n)a, una peça que imagina l'esforç de dos actors per traslladar l'ànsia de fer un espectacle sobre el treball desconegut dels dos lletraferits.

Pujadó, cantautor terrassenc, no ha obviat el contrapunt d'Anna, la dona que seria alhora la musa del poeta en el seu llarg exili. Per això, després de programar uns concerts amb lletra de Bartra, va refer-ho amb una obra en què s'intercalen els temes musicals amb la veu dels intèrprets. Pujadó respira els sons que reciten el «tot és nostàlgia», i el converteixen en un cant encomanadís que referma la voluntat de dos exiliats de tornar a casa seva, tot i que sigui en un ambient més adormit que el republicà on tan bé navegaven i que abandonessin fills i treball estable a Amèrica. Accepten un retorn, que no és daurat, però sí anhelat durant dècades.