Q uan l'any 1996, en el congrés de Vilafranca, Esquerra iniciava el viatge de l'esquerra nacional s'apostava fort en la confluència de les qüestions socials i nacionals com a element estratègic per avançar cap a una majoria social sobiranista. En aquell moment vam concloure que per créixer i obrir-nos a nous sectors socials calia superar la focalització del fet cultural i lingüístic en la reivindicació nacional. I en el cicle polític dels darrers anys, aquesta centralitat reivindicativa ha estat superada pel debat de les infraestructures. Podem dir, doncs, que hem passat de la llengua al ciment.

I de la feina feta ens en sentim orgullosos. Perquè, malgrat la vertiginosa velocitat amb què es transforma la societat, l'independentisme no només no ha perdut el tren de la història, tal com ha passat a altres corrents de pensament polític, sinó que ha sabut convertir les tensions i contradiccions amb l'Estat en discurs polític.

Guanyada la categoria d'opció electoral plenament normalitzada, l'independentisme avui dia forma part del paisatge polític del nostre país. En aquest estadi, s'ha sabut convertir en el catalitzador de bona part de les batalles ideològiques i plenament assumides pel conjunt de la societat catalana que es juguen en el tauler de la política catalana i espanyola. La de més èxit ha estat, sens dubte, que ciutadania, partits i societat civil hagin pres consciència de l'espoli fiscal a què, anualment, se'ns condemna.

No obstant això, no es pot amagar el cap sota l'ala i fer veure el que, encara, no és. En el procés de normalització de l'independentisme no hem esdevingut referent en les lluites socials i laborals de la majoria de la població. La reivindicació d'un marc català de relacions laborals que contingui convenis propis, un IPC català i meses de diàleg social encara és lluny de la capacitat de mobilització assolida en els anys vuitanta en qüestions com ara la llengua. De la mateixa manera que tampoc no pot igualar-se l'escassa penetració actual del sobiranisme en el món sindical a la capacitat d'influència del sobiranisme per influir en el debat ciutadà a partir de la segona meitat de la dècada dels noranta respecte al dèficit d'infraestructures amb campanyes tan desvetlladores com va ser la que denunciava els peatges de les autopistes o les més recents mobilitzacions en favor del dret a decidir.

Anys enrere, les hegemonies polítiques heretades de la lluita obrera antifranquista explicaven en bona part les dificultats de l'independentisme per arrelar en amplis sectors del món del treball que sí, en canvi, foren receptius a l'autonomisme. En l'actualitat, i malgrat el nous reptes que genera l'arribada dels «nous catalans» del segle XXI, la major diversificació i heterogeneïtat del món laboral, producte d'una economia postindustrial, així com l'increment dels nivells de capacitació cultural i lingüística de les noves generacions, ofereixen una oportunitat immillorable per a la penetració del sobiranisme. I des d'Esquerra no hem pogut –o no hem sabut– aprofitar-ho.

És per això que, més enllà dels debats actuals en el si d'Esquerra, estem convençuts que res d'allò a què tots aspirem serà possible si l'independentisme no assumeix sense embuts el repte de ser un referent polític clar del món del treball. Aspirem, doncs, a una Esquerra implicada –i en conseqüència útil– en els conflictes laborals; integradora dels treballadors immigrants que han de veure reconeguda la seva condició de ciutadans de ple dret; que actualitzi en definitiva a través de la penetració en l'imaginari de la ciutadania l'axioma que l'alliberament social i nacional configuren de forma indestriable les dues cares d'una mateixa moneda.

El guió ja està escrit: fer possible un marc nacional de relacions laborals que superi les hipoteques de la Transició. En definitiva, un model nacional de relacions laborals i sindicals com a element constitutiu fonamental del procés cap al dret a decidir.

Ara és el moment, doncs, de l'Esquerra dels treballadors per convertir els reptes i les amenaces de l'actual conjuntura en una oportunitat per normalitzar l'independentisme en el món del treball des de la realitat immediata.

Això sí, cal mirada llarga, perquè és en el món dels conflictes laborals on es troben les potencials adhesions a l'exercici futur del dret a decidir, tot evitant el perill d'una progressiva reducció del suport electoral actual en no integrar les noves generacions de treballadors i treballadores, i l'envelliment ideològic que comportaria la patrimonialització de l'independentisme per part de qui s'emmiralla en les aparences del sistema econòmic dominant que porta gravada l'explotació en el seu ADN.

Esquerra ha d'aspirar a representar la majoria social d'aquest país. Paga la pena, doncs, evitar que el republicanisme independentista s'impregni de conceptes equívocs de modernitat, per la qual cosa els signants ens comprometem a incidir en el procés de debat obert per contribuir a assolir la fita de fer del nostre partit una veritable Esquerra dels treballadors i de les treballadores.