La recepció que cada any, des de en fa uns quants, ofereix l'Ajuntament de Tarragona per Sant Jordi als representants del món de les lletres i la cultura de la ciutat al jardí del Teatre Metropol repeteix els esquemes i en bona mesura els personatges convidats, però no deixa de ser un bon punt de trobada per a un col·lectiu que massa sovint es tanca en les seves individualitats. Ahir, la regidora de Cultura, Sandra Coloma, va encetar l'acte amb un breu parlament que va acabar amb la tòpica frase «la cultura ens farà lliures». Abans, va recordar que enguany es commemoren dos aniversaris: els deu anys de l'editorial Arola i els noranta de la poeta i traductora tarragonina Montserrat Abelló, de qui ahir es va organitzar una marató de lectura, a la rambla Nova. Coloma també va anunciar canvis en la convocatòria dels premis Ciutat de Tarragona i millores en la Tardor Literària –el complet programa d'actes que precedeix el lliurament dels premis literaris–. Tot i que en el parlament oficial no va concretar els canvis, després, quan molts dels presents aprofitàvem l'aperitiu (amb fideuada inclosa) per omplir l'estómac en una diada que deixa poc marge per als àpats tranquils, la regidora es va explicar. I Joan Andreu Torres, responsable d'Òmnium Cultural del Tarragonès (coorganitzador dels premis), ho va concretar. Es tracta, van dir, que els premis Ciutat de Tarragona tinguin una major projecció, o sigui, que se'n millori la difusió i promoció abans i després de la convocatòria i del veredicte. Hi haurà més dotació econòmica? «Difícil», reconeixia Torres. Després, Adam Manyé, director dels serveis territorials de Cultura (que també va aprofitar per fer publicitat dels plans de lectura i de biblioteques que fa poc ha engegat la Generalitat) i la tinenta d'alcalde de Cultura i Patrimoni, Rosa Rossell, van llegir dos poemes de Montserrat Abelló.
Es va trobar a faltar la lectura del manifest que en els últims anys feia un escriptor tarragoní, en nom de la majoria. Algú que fes una crida reivindicativa –perquè segur que hi ha coses per reivindicar– i que dotés de major contingut un acte que acaba sent massa protocol·lari.
Amb tot, entre mos i mos i amb un pet de sol que badava les pedres, els convidats anaven fent relacions públiques i arrecerant-se a qui, per devoció o per interès (hi havia editors a disposició d'escoltar propostes dels escriptors amb obres al calaix, gestors culturals a qui convèncer de propostes atractives i, per descomptat, els membres del consistori, a qui sempre hi ha coses a dir o, millor, a reclamar), més els convenia.
El jardí del Metropol (s'hauria de potenciar més aquest espai) estava decorat amb uns dracs de fusta fets per Mònica López. A l'entrada, els membres de La Pell del Llavi es pintaven els llavis per anar repartint petons a la galta de tots els que creuaven la porta. I també penjaven a les solapes uns adhesius amb versos com «L'amor em fa fàstic», «He viscut com s'ha de viure: perillosament» i «Si no hagués pogut escriure, hauria embogit». Tots petonejats i amb els plats de l'aperitiu arrasats, la festa continuava, altre cop, a la rambla Nova, plena a vessar.
)
