En la seva novena edició, el tradicional esmorzar de Sant Jordi a Barcelona va reunir un centenar d'escriptors, a més d'editors, periodistes i altres representants de la classe literària. De gent n'hi havia molta, i la prova del cotó és que al hall de l'hotel Regina l'únic que sobresortia era el barret d'Indiana Jones que lluïa Eudald Carbonell. Boris Izaguirre lluïa peus, bé... sabates de xarol verd. Àngel Casas, lluïa ulleres fosques. I Francisco González Ledesma, un constipat. Izaguirre deia que Sant Jordi el fa sentir «com si estigués a Hollywood». El generós escot de Najat El Hachmi, molt atabalada, també era digne de figurar en l'estel·lar catifa vermella. Fernando Schwartz bramava la divina bogeria del Sant Jordi més matiner, i afamat: els escriptors saben que la diada és dura i, davant d'un bon esmorzar, només en poden quedar engrunes. Txumari Alfaro responia les preguntes dels periodistes amb la boca plena, perquè se'n facin una idea. Pep Coll va encadenar un esmorzar rere l'altre: a les nou del matí ja havia fet un primer mos (acompanyat d'El Hachmi i Melcior Comes) en un esmorzar que va organitzar el Grup 62. Coll, com molts altres escriptors, anava preparant l'estómac perquè difícilment hi hauria temps per dinar.

Mentre els autors titllats de mediàtics acaparaven l'atenció, Juan José Millás donava una bona definició del que és, o sembla ser, Sant Jordi: «és encara un misteri saber perquè tot un poble se sent culpable si no torna a casa a la nit amb un llibre i una rosa».