Era tan previsible que Carlos Ruiz Zafón seria coronat rei d'aquest Sant Jordi, que més d'un lector, per estalviar-se les multituds, assaltava decidit la primera parada que trobava exigint «aquell llibre que es ven tant», sense prendre's la molèstia de saber-ne ni el títol ni l'autor. D'això se'n diu anar per feina. Els més meticulosos, en canvi, fullejaven un llibre rere l'altre i, de tant en tant, puntuaven la simple observació de la portada amb un comentari entusiasta: «Aquest diu que està bé.» Diu, qui ho diu? Un escriptor gironí s'extasiava a la Rambla amb la possibilitat que aquest individu misteriós existís realment (l'equivalent de l'«és cosa d'ells» de les avaries del repetidor) i, doncs, de poder-hi coquetejar per guanyar-se'n el favor. Però la faixa promocional que cenyia persuasivament Et donaré la terra, de Chufo Lloréns, anunciant-lo amb agosarada antelació com «El llibre de Sant Jordi», fa pensar més aviat que aquella entitat enigmàtica que beneeix o descarta títols no és sinó un grup editor. Sigui com sigui, és evident que Carlos Ruiz Zafón ha tingut bons tractes amb aquest ésser superior perquè assenyali El juego del ángel amb el seu dit no menys angèlic entre tots els llibres que ahir també computaven.
Tots els que havien de ser-hi comptats van trobar el seu lloc. Najat El Hachmi, Premi Ramon Llull amb L'últim patriarca, figurava a totes les llistes facilitades ahir pels llibreters gironins a peu de parada, igual que La profecia 2013, de Francesc Miralles, que a Girona ciutat tenia l'encant afegit de presentar a la portada el fris d'aquarel·la de les cases de l'Onyar, escenari dels primers capítols de la novel·la. L'edició castellana, en canvi, exhibeix una fotografia d'Istambul qui sap per quina raó misteriosa, perquè la capital turca no apareix ni fent un cameo en aquesta història apocalíptica. Et donaré la terra, enèsima recreació històrica, aquest cop de la Barcelona del segle XI, també es va enfilar fins a les posicions capdavanteres del rànquing, amb permís de Zafón, que s'ho continuava mirant des d'unes inaccessibles altures, així com també Eduardo Mendoza, que ha aconseguit ingressar a la diada llibresca parodiant els productes que s'hi solen ventilar amb El asombroso viaje de Pomponio Flato, mescla dels gèneres històric, policíac i hagiogràfic amb l'ingredient, insòlit i gratificant, no només de l'humor, sinó també de la intel·ligència. Tampoc va quedar gens enrere el periodista Joan Barril amb els seus 100 contes morals, ni tampoc el cineasta David Trueba, que aportava a la diada la seva quarta novel·la, Saber perder. Més inesperada va ser la inclusió en les llistes d'èxit del cantant del grup Antònia Font, Joan Miquel Oliver, per la seva primera obra, El misteri de l'amor.
Una mica més ressagats, però resistint amb coratge l'envestida dels nous, hi havia els capitans d'altres anys: Noah Gordon, amb El celler; John Boyle i El noi del pijama de ratlles, i Ken Follett, amb Un món sense fi, però també el besaluenc Martí Gironell, que continuava venent amb empenta El pont dels Jueus, o el sempre eficient Quim Monzó, que aconseguia fer-se un racó amb els seus ja no tan recents Mil cretins. Com que la festa alimenta els bons sentiments, un bon nombre de lectors es van decantar per la història de superació que relata el pilot de motociclisme Isidre Esteve, prostrat en una cadira de rodes arran d'un greu accident, a La sort del meu destí, així com també per El meu germà Pol, en què Isabel-Clara Simó assumeix les aspiracions d'un jove amb síndrome de Down. El caçador d'estels, de Khaled Hosseini, i A la platja de Chesil, d'Ian McEwan, tanquen el rànquing, que es completa, almenys a Girona ciutat, amb el nou Premi Casero, La nau, de Pau Planas, i els títols de Miquel Pairolí, Carles Ribas, Pep Prieto, Josep M. Fonalleras, Miquel Martín i, sobretot, Patrice Chaplin, encantada de participar per primer cop en aquesta celebració. Un cas a part el constitueix Josep M. Terricabras, que al matí no parava de signar exemplars d'Idees de combat i encara l'esperava una gira maratoniana a la tarda per unes quantes parades de Barcelona, inclosa les de Catalònia, l'FNAC i l'Ateneu. Els anomenats mediàtics van fer la seva, i només és digne de destacar l'èxit d'El pensamiento negativo, de Risto Mejide, el jurat malcarat d'Operación Triunfo, que s'oferia amb un lema molt apropiat: «Este libro no te va a ayudar para nada.»
)
