No passen dos dies que no coneguem un nou cas de violència entre adolescents i sovinteja el comentari «com pot ser que uns nanos tan joves puguin fer una cosa així?». Estic segur que si els féssim una exploració psicològica, a aquests joves, trobaríem raons que si bé potser no ens ho farien entendre del tot, resultarien inductores i decisives per saber què l'ha portat a fer-ho.

I quan sento això del «com pot ser que hagi fet una cosa així?» penso en el que deia en una conferència sobre la mal anomenada violència juvenil Javier Urra, psicòleg de la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia i dels Jutjats de Menors de Madrid. Per a mi, Urra diu tres veritats com un temple. Una, que de violència juvenil, no n'hi ha. El que hi ha és violència en general. Dues, que l'ésser humà no neix violent, sinó que s'hi torna, de violent, perquè amb els anys i l'entorn aprèn a ser violent. I tercera, que els joves no són emissors de violència, sovint en són els receptors. Una bona prova d'això la tenim en la pel·lícula Cobardes, de José Corbacho i Juan Cruz. És una història de bullying –d'assetjament escolar– que s'escampa per culpa de les pors dels adults. Tots els personatges tenen por: de perdre la feina, la família, el prestigi...

Pares que no eduquen coherentment, que, de vegades, s'arronsen davant dels seus fills i adopten una posició de no permetre que ningú recrimini als seus fills les seves males accions. Pares que no escolten, que no coneixen les motivacions, les preocupacions, les pors i angoixes dels seus fills, que ho resolen amb aquella frase tan trista que reconeix el fracàs de no haver sabut créixer al costat dels seus fills, «se m'ha fet gran de cop i amb prou feines me n'he adonat!», i l'únic ascendent que han tingut sobre ells no és precisament una bona influència perquè sovint aprenem allò que veiem fer a prop nostre. Si a això hi afegim que vivim en una societat profundament injusta, econòmicament fracturada i salvatgement consumista, és difícil que certs valors com els del sacrifici, la tolerància i la solidaritat hi tinguin cabuda.

El progrés d'aquesta civilització s'hauria de basar en la solidaritat que mostrem als nostres nens, però desgraciadament no veig pas que la tolerància sigui la característica que defineix la nostra societat. I això que ens omplim la boca de dir que els conflictes d'adaptació enfonsen les seves arrels en la desestructuració familiar, en el no buscar suport social fora d'aquesta unitat, en la falta de motivació i després arriba el fracàs escolar, la inadaptació socioambiental i una profunda i marcada individualització dels problemes i, sobretot, en una permanent presència de la violència en tots els àmbits. La violència contra la natura, contra la resta d'éssers humans pel motiu que sigui. I en tot això hi té un paper la televisió, sí: violència a les sèries, als dibuixos animats, videojocs, violència gratuïta, sense conseqüències, on guanya el bo, el que més mata, el guapo amb qui el nen s'identifica i a qui després imita. Hi ha una influència directa que no es pot obviar i la banalització de la violència dóna els seus resultats, sovint indesitjats, però crec que la violència que ens envolta, de tan quotidiana, ens pot arribar a insensibilitzar. Si hi ha nens i joves violents és una realitat que està en la societat. Crec que no és just responsabilitzar el jove de les seves conductes si abans no s'han adoptat mesures preventives. No creuen que les institucions haurien d'intervenir quan el nen està en perill i no quan ja s'ha convertit en un perill?

Els adolescents pateixen en major mesura, igual que la resta de la població, el fracàs dels dos mitjans socialitzadors per excel·lència: la família i l'escola, però també pateixen la desatenció de l'administració. Convindria que no oblidéssim que l'adolescent no és un ens solitari. Està integrat –poc o molt– en una realitat d'espai temps ocupada per la família i l'escola, que en aquesta edat són els seus dos àmbits naturals. Un individu que pot tenir un passat de vegades fosc i un futur que també pot ser molt negre. I s'hauria de vetllar perquè pogués tenir l'oportunitat de redreçar aquest rumb. Personalment, crec que no podem exigir als joves una responsabilitat i voluntat en l'evolució si abans no hi ha hagut models que els hagin permès un aprenentatge. Faríem bé de preocupar-nos pel seu futur des del present perquè no pensin que la millor manera de resoldre els problemes i els conflictes és amb la violència, perquè la violència sol ser l'arma dels covards.