Mentre el món gravita a la plaça de Sant Jaume, a les Rambles i al passeig de Gràcia, el govern de la Generalitat agafa el cotxe amb xofer i se'n va a celebrar la recepció de Sant Jordi al Palau de Pedralbes, allà dalt de la Diagonal, que deu ser l'únic lloc de Barcelona, de Catalunya i del món on el dia de Sant Jordi no hi passa res. Ni llibres, ni roses, res. Jordi Pujol la celebrava al Palau de la Generalitat, que és gòtic. Pasqual Maragall, president d'un tripartit rococó, la va desplaçar al Palau de Pedralbes, que és de cartó pedra però que sembla una residència vienesa d'aquelles que surten per la televisió en el concert del matí de Cap d'Any. José Montilla la manté al mateix lloc. A més a més, un tripartit sempre té més compromisos socials, i als jardins de Pedralbes hi cap molta més gent.

Un dels primers d'arribar és el conseller Francesc Baltasar de la sequera. Comprova que els brolladors dels estanys estiguin tancats i hi dóna el vistiplau. Sort que no és l'estiu. Amb tanta aigua estancada ahir al matí els mosquits se'ns haurien menjat de viu en viu abans de menjar el primer plat de mongetes i botifarra. Perquè, senyores i senyors, l'esmorzar de la Catalunya gastronòmicament dissenyada va consistir en mongetes i botifarra, ous ferrats, cansalada, cigrons amb bacallà, truites, fuet... Si jo els dic que a cada taula hi havia un porró de vi vostès em diran que no pot ser, però hi ha coses que no es poden inventar. A cada taula hi havia un porró de vi, utensili inventat perquè el líquid que conté vagi directe a la boca i no se'n malmeti. Molt bé, conseller de la sequera i de l'aigua de boca. Hi havia taules on se servien sucs, xampany i aigua, però eren tan poques i de servei tan escàs que es va produir un fenomen mai vist en una recepció: els assistents no portaven un vas a la mà sinó que no hi portaven res.

Hi havia el President i alguns dels seus consellers (em diuen els que ho van veure que haig de dir que Carod i Puigcercós es van saludar); els membres de l'oposició amb ganes de fer declaracions; el ministre Corbacho –la ministra Chacón era al Líban en viatge sorpresa (els ministres de Defensa o fan viatges sorpresa o no són res), editors que havien deixat els seus escriptors firmant llibres al passeig de Gràcia i a les Rambles. Etcètera.

Molt al final va arribar el que faltava: Isidre Fainé, president de «la Caixa», amb aquella seguretat, amb aquella cara de Tom Courtenay fent de Pasha a Doctor Zhivago. Qui ho diu, que a Pedralbes no hi ha res? Hi ha la seu central de «la Caixa». Fainé havia sortit un moment del despatx i havia travessat la Diagonal per saludar les autoritats. La portada d'aigua de l'Ebre ens costarà molts diners, i diu el conseller Castells que haurien de venir de Madrid. Els traurem de les torres negres de «la Caixa», que són més altes que els palaus gòtics o rococós.