La Segarra s'ha tenyit aquest mes de verd, però és un verd efímer que només ocupa el tram central de la primavera, quan comencen a brotar l'ordi i el blat. Aviat, els grocs i els ocres tornaran a presidir el paisatge de camps esglaonats entre turons suaus, separats per les franges de rostolls d'un color verd cansat. Són els colors que presideixen el paisatge sec i solitari de la Segarra bona part de l'any. Entre aquests camps es troben els 16.000 regants que podran canviar els ametllers i el secà per arbres fruiters, panís, horta o altres explotacions, fins ara inèdites a la zona. «Ho estem esperant des de fa molts anys», explica Josep París, president de la Comunitat de Regants Canal Segarra-Garrigues. «Aquestes comarques mereixen créixer, que les explotacions siguin més productives i eficients, que la agricultura i la indústria agroalimentària puguin desenvolupar-se, hi ha tot de gent jove que en lloc d'emigrar té projectes empresarials molt interessants gràcies als nous regadius», assegura París. Els regants no podran regar a manta, una pràctica que malgasta aigua que encara es realitza al veí canal d'Urgell. Només podran fer-ho per aspersió o amb sistema de gota a gota.

Els regants van veure en risc la viabilitat de tot aquest projecte, aprovat un llunyà 1999 entre els governs de l'Estat i la Generalitat, quan el govern va plantejar extreure aigua de la capçalera del Segre per abastir l'àrea metropolitana de Barcelona. Els pantans d'Oliana i el de Rialb serien els més immediatament afectats. «Allò era una barbaritat, no tenia ni cap ni peus. Nosaltres no donarem mai l'esquena a Barcelona, i l'aigua de boca s'ha de garantir per a tothom, però calia buscar-hi alternatives millors. I ha estat així.»