dimecres, 23 d'abril de 2008
> Digue'm que m'estimes, però escriu-me quan ja m'odiïs
opinió
EVA VÀZQUEZ.
És un enamorat qui parla, i diu: qui exalti l'amor sense sentir-lo, mereix l'escarni, o alguna cosa pitjor: haver-lo tingut i haver-lo perdut, vagar erràtic per un món gris, sense cap marca ni distinció, entre vides apagades que cap mirada reconeix ni il·lumina. Naturalment, aquest enamorat s'equivoca: rares vegades s'ha dit res de categoria des de dins mateix de l'amor, a tot estirar un sospir, un gemec, més d'un flagrant anacolut, i comptant que no es corrompi amb la cursileria més espantosa i vergonyant, de la qual no s'han salvat ni escriptors molt fins quan han comès la imprudència d'enviar cartes inflamades per aquesta indicible passió. D'aquí ve la comparació amb les afeccions mòrbides, aquelles que inhabiliten el malalt per enunciar el seu dolor o els cap-rodos de la febre, desassistit completament per la lògica gramatical, i a vegades per la medicina i tot. L'amor sempre acusa la inconsistència del llenguatge, encara que només sigui, com interpreta Roland Barthes a Fragmentos de un discurso amoroso –el principi del qual aquest text imitava maldestrament–, perquè la llengua, el cant, seria l'embolcall potser preciós d'un missatge buit, perquè el que l'enamorat dóna en parlar no és un sentit, sinó a si mateix en sacrifici. Mireu, si no, com s'abismen a mitja conversa, a quins estats de prostració s'encomanen l'instant següent d'haver-se lliurat a una eufòria intempestiva i boja. Ja afirmava Novalis que l'amor és mut, que només la poesia el fa parlar. Benjamin Constant s'ho va prendre tant al peu de la lletra, que a Adolphe inventa un amant espavilat que, a còpia d'escriure a la dona que s'ha proposat seduir, s'acaba persuadint que sent l'amor que fingeix. Aconsegueix dir, en aquest estat avantatjós, coses encantadores sobre l'amor. Flaubert, que mentre escrivia Madame Bovary va sentir nàusees recurrents de tant de fàstic que li arribava a fer la ximpleta que havia creat, va ser requerit en una ocasió per un jove escriptor, un sentimental, perquè li suggerís un bon argument per donar curs al seu encara inexplorat talent. «Un home i una dona s'estimen, punt final», va respondre Flaubert, però hi va afegir: «De vostè depèn que en resulti La Cartoixa de Parma, però no és probable», que era com advertir-lo que ni se li acudís escriure d'amor estant enamorat: el seu arravatament podrà ser sincer i intens, però un verb o una coma, cregui'm, no necessiten pas que els abracin. El nostre Josep Pla ja prevenia una de les seves corresponsals contra l'il·lusionisme amorós que una certa literatura ha cobert de «reflexos artificials, de falsa pedreria», i li recomanava, en canvi, els misteris del llibertinatge, amb els quals almenys un podia ser instruït sobre els disbarats de què és capaç l'espècie humana. Però no siguem tan rigorosos. L'amor té un potencial d'humanitat enorme. És un dels pocs fenòmens que singularitza l'individu de la massa, que l'assenyala entre tots els altres i el sostreu de l'anonimat cridant-lo pel nom, que sona, per primer cop a la boca d'un altre, com un objecte deliciós, com si designés algú que hauríem pogut ser, més bell, més perfecte, més dolç. Estén al seu voltant una atmosfera tan resplendent i energètica, que res no sembla sostenir-lo, si no és la seva estremida lleugeresa. Ara bé, quan l'enamorat conquereix l'objecte de la seva adoració, quan comença a triar, posem per cas, els mobles de la llar, torna irremissiblement a una animalitat trista i desesperada, la del mamut que intueix el perill de disgregació de la manada, l'era imminent de la glaciació. Perquè l'amor, quan ja ha estat donat, produeix un greu esquinçament ontològic: de sobte, allò que el qualifica no és la seva substància, sinó la seva duració. Però mirat pel costat bo, serà aleshores que estarem en situació d'escriure sobre aquest assumpte magnífic amb tota propietat.
|
