Agustí Bartra va creuar la frontera com a soldat i va patir el cataclisme dels camps de concentració d'Argelers fins que la Institució de les Lletres Catalanes el va rescatar i el va traslladar a Roissy-en-Brie. És on coneix Anna Murià, on se segellarà una relació que continuarà impertorbable més de 40 anys per mig món. Tres documents constaten la unió de Bartra i Murià. El crític Sam Abrams defineix la relació «de pedra picada, tants casaments es podrien considerar com una renovació de vots».

Bartra i Murià van fer-se passar per matrimoni quan van agafar el vaixell rumb a Mèxic. Temien que els separessin en vaixells diferents. Anys més tard, a finals dels 40, Bartra va rebre una beca Guggenheim per anar als Estats Units. El govern americà li va demanar la documentació i, com que no existia, es van casar oficialment «amb els fills presents». Encara hi va haver un tercer casament. La justícia espanyola no reconeixia el casament americà i Murià va haver de celebrar «un casament post-mortem, al 1982», amb Bartra. D'altra manera, l'escriptora no hagués tingut dret a cap pensió de viudetat ni a cobrar els drets d'autor del company.

Anna Murià explica en la Crònica de la vida d'Agustí Bartra. (Pòrtic, 1990) com es van declarar: Bartra li va dir que viuria amb ella però que primer de tot seria la seva obra. Sam Abrams entén que Bartra, tot i aclaparar amb el seu desplegament intel·lectual, s'estima Murià. Es fa difícil, d'altra manera, concebre el poema dedicat a la seva dona Anna total (que el va deixar inacabat) mentre perdia la vida. Murià i Bartra van treballar plegats en traduccions («alternaven en la màquina d'escriure») i ell encoratjava la dona a continuar escrivint.