Anem a Blanes un dia en què la pluja cau intermitentment. Una aigua benvinguda però que dóna una escassa treva en aquesta sequera que omple planes de diaris i que deixa buits els pantans. La sequera, però, es mira amb una certa distància a Blanes, Lloret i Tossa i als onze municipis de l'Alt Maresme que s'abasteixen de la dessalinitzadora del delta de la Tordera. Una instal·lació en funcionament des del 2003 i la primera que es va construir al nostre país, tot i que actualment se'n projecten tres més. L'objectiu de fer aquesta dessaladora era posar fre al procés de sobreexplotació de l'aqüífer de la Tordera, que afectava la qualitat de l'aigua. Marta Llansana, cap de planta de la ITAM (Instal·lació de Tractament d'Aigua Marina) del delta de la Tordera, ens acompanya a visitar l'equipament per conèixer el procés que permet que l'aigua del mar arribi en condicions òptimes a l'aixeta del ciutadà.

La dessalinitzadora està situada al terme de Blanes, a dos quilòmetres de la costa i prop de l'estació de tren. L'accés no està senyalitzat i només s'hi pot arribar a través d'un camí de terra. Queda camuflada enmig de terrenys de conreu. En total hi treballen catorze persones, que fan torns perquè la planta no pari durant les 24 hores del dia. La producció és de 10 hectòmetres cúbics l'any –una xifra que es doblarà quan acabin les obres d'ampliació.

«Farem el mateix recorregut de l'aigua», ens explica Llansana. Primer hi ha el procés de captació, que es fa a través de deu pous situats al llarg de la platja de s'Abanell, en una profunditat de 150 metres. L'aigua es transporta a un dipòsit de 1.000 m³ que hi ha en un annex de la planta. Des d'aquí es bomba cap a la zona de filtració, on es fa un procés inicial amb filtres de sorra i després una microfiltració amb cartutxos. Llansana ens porta després a la nau principal que, per dir-ho planerament, és on dessalinitzen l'aigua. Pel camí ens trobem la Itam, una gossa que es deixa amanyagar per aquests desconeguts que acaben d'arribar. «En teoria, aquest és el gos perillós que ens protegeix», diu Llansana. Entrem, doncs, a la nau principal. Un espai ple de maquinària, un xic sorollosa. Ens hem de posar auriculars de protecció i el que més crida l'atenció és que en cap moment veiem aigua. Unes turbobombes, amb una pressió de 70 bars, impulsen l'aigua cap a una zona on es fa el procés d'osmosi. Són quatre bastidors, amb 82 tubs cadascun i amb set membranes d'osmosi a cada tub. La meitat de l'aigua que surt del procés és dolça i l'altra meitat surt més salada del que hi havia entrat. «Perquè l'aigua dolça sigui apta per al consum s'ha de remineralitzar. Penseu que l'aigua dessalada és molt dolça i corrosiva», diu Llansana. Un cop que l'aigua és tractada, és a punt per fer-la arribar a les plantes potabilitzadores del beneficiaris. Mentrestant, l'aigua salada retorna al mar a través d'un emissari submarí perquè el procés pugui tornar a començar.