Raffaello Patuelli era l'enviat especial del periòdic Il Legionario, el diari que informava els voluntaris italians que combatien al costat de Franco. Des del març del 1938, la redacció d'aquest òrgan de propaganda feixista s'havia traslladat de Valladolid a l'antiga oficina d'El Noticiero de Saragossa. Patuelli, del qual es troben poques referències, té el dubtós mèrit d'haver escrit la crònica de l'arribada dels feixistes al marge dret de l'Ebre a Tortosa, el 18 d'abril de 1938, amb l'ocupació de Jesús, Roquetes, Ferreries i el sector de la Casota. Patuelli ja tenia una certa experiència en aquest camp, ja que també figura com el veritable autor del documental Liberazione di Bilbao, un curtmetratge de 17 minuts fins fa poc atribuït a Corrado d'Errico. De fet, les paraules de Patuelli sobre l'ocupació de Tortosa s'assemblen molt a la descripció del documental sobre la caiguda de Bilbao, amb els soldats feixistes que porten la civilització a una ciutat plena d'edificis en ruïna i grafits a les parets. A més, el documental va estrenar-se el 5 d'abril, uns dies abans que Il Legionario publiqués la seua crònica, amb el títol Entrada a Tortosa amb els carros de combat dels legionaris. I tot seguit, els subtítols A trenc d'alba del 19 d'abril sobre els ponts de la mateixa Tortosa i De l'altra riba llegeixen: «Viva il Duce».

La traducció que avui llegim és la que Vittorio Merello i el tortosí Ramon Miravall van publicar, fa quatre anys, a la revista gratuïta L'Estel. A la seua crònica, Patuelli explica que entra a Tortosa dins d'un carro de combat, a primera hora del matí del 19 d'abril, amb mig cos fora de la torreta del tanc. Recorda que el dia anterior, a les vuit del vespre, cinc carros de combat han sobrepassat Roquetes i han arribat a Tortosa. En realitat, el periodista parla de «la misma Tortosa», com diuen els espanyols», una expressió literal que demostra la importància estratègica que té la nova posició, però també el fet que el nom de Tortosa s'utilitzava per designar tota la regió de l'Ebre. Patuelli diu que els tancs havien passejat pels carrers, i que responien a qualsevol ràfega disparada des de la foscor. Tot seguit, els carros de combat dels italians arriben al pont de ferro dinamitat «una hora abans». Aquí el periodista peca de falta d'informació o d'excés de propaganda, ja que l'escriptor i regidor Joan Cid i Mulet va escriure que el pont de l'Estat va ser dinamitat al vespre del 16 d'abril, i no del 18 d'abril. Durant la nit, una explosió molt gran retronava per les muntanyes i els legionaris italians havien vist una claror que il·luminava tota la vall de l'Ebre, «com si Tortosa sencera hagués explotat». Es pregunten si els republicans han dinamitat un altre pont (també hi havia els ponts de la Cinta i del tren). Ja al matí, el periodista explica que es troben els últims milicians perduts, que caminen sense rumb i amb els fusells a l'espatlla pels carrers de Roquetes i per la carretera de Tortosa. El barri de Ferreries és buit, abandonat i «quasi somrient sota el sol», mentre els tancs avancen i aixafen la ferralla escampada per l'ample del carrer. Els cables telefònics pengen per tot arreu i el soroll dels carros de combat italians interrompen, amb el seu fragor, el silenci dels carrers deserts. Patuelli diu que «els palaus tenen les portes i les finestres obertes», però no deixa clar si està parlant d'algun gran casalici del marge dret, com la casa del metge Llorca (que sí apareix en una de les fotografies), o dels palaus de l'altra banda del riu (es veu el palau del Bisbe) «amb les finestres negres així com ulls buidats». El cronista dibuixa «l'abandonament petrificat d'una ciutat moderna, destruïda, evacuada, que sembla descoberta molts segles després». Però més endavant parla d'uns «rojos» que, ajupits des de l'altra riba, disparen algunes ràfegues, ja que els republicans «esperen que l'Ebre els protegeixi». La veritat és que ho va fer, ja que la ciutat va resistir tota la Batalla de l'Ebre i va ser front de guerra durant 10 mesos més, fins que el 13 de gener els feixistes van ocupar Tortosa. Encara hi ha un barri que homenatja aquesta data, però del 18 d'abril pocs se'n recorden.