Ja hi estan fets. Un cop a l'any exalumnes de l'escola Ignasi Iglésias, tota una insígnia a Sant Andreu, es troben per rememorar els anys de pupitre, mestres, càstigs i atzagaiades diverses. No són exalumnes corrents. Bona part d'ells passen dels 80 anys. Avesats a les trobades, aquest dilluns, que es presentava el llibre dels 75 anys d'història de l'escola (que ara ja en té gairebé 78), i de pas s'ensenyava la restauració d'una font del pati d'aires romàntics, del segle XIX, el selecte grup d'exalumnes es trobava com peix a l'aigua. En Salvador Casas, en Casimir Alergé, en Jaume Devert, en Josep Viltró i l'Anicet Coll van acabar fent rotllana, al costat de la font, assenyalant cares o noms coneguts sobre les pàgines de la història de l'escola, creada el 1931.

El volum, editat per l'Institut d'Educació de l'Ajuntament de Barcelona, recull les vicissituds d'un centre que pren el nom del poeta i dramaturg de Sant Andreu i que va heretar una seu privilegiada: la masia de les Carasses, datada del 1651, que en els inicis de l'escola conservava, a banda del seu actual pati generós, un mastodòntic bosc. Allà on els alumnes s'exercitaven a reconèixer i etiquetar correctament les diferents espècies de plantes. I d'aquí sortia «el campió dels campions», que una vegada va ser en Casimir. «Fèiem un concurs de plantes, dibuixàvem les fulles i després et feien dir de quin tipus era». En Casimir va ser el millor, qui les va encertar totes, i per això va rebre un premi superior a les hortènsies que es repartiren entre els guanyadors de les diferents classes. Ell va rebre una gardènia. No en va, l'escola Ignasi Iglésias s'inscrivia en els principis de les Escoles a l'Aire Lliure. Algunes fotografies testifiquen aquestes classes à plein air.

A la presentació del llibre hi havia exalumnes de més de 80 anys, i també exprofessores de més 80 anys. La Mariona Martorell, de 85 anys, mestra a l'escola durant els anys 50, retrobava antics alumnes: «Fèiem molta vida casolana, hi havia un bosc i n'aprofitàvem les condicions, i el català cadascú procurava introduir-lo com podia.»

Els avis d'ara juguen, amb sornegueria, a identificar-se al llibre. «És estrany que no hi sigui –en una foto que comenten–, jo de petit era molt guapo», exclama l'Anicet Coll, de 84 anys. I en Josep Viltró, de 86 anys, rebla, davant la font restaurada i unes majestuoses escales: «Ens feien posar aquí dalt i ens rentaven els peus.» «Les vegades que m'havien castigat! Passava pel jardí i trepitjava una planta, i castigat», comenta l'Anicet, que encara recorda, fil per randa, que el seu germà feia el viu i s'enduia cireres i nespres dels arbres del pati. Un dels capitostos de la colla, en Salvador Casas, que guarda com un tresor un llibre manuscrit que van fer els alumnes durant els anys de la República, amb redaccions contra la guerra, enumera, com qui repassa què ha menjat per dinar, mestres il·lustres: la senyoreta Roca, el senyor Gibert... en Salvador és l'impulsor de la restauració recent d'un escut de Catalunya, retirat amb el franquisme.

Davant un sumari tan detallat de records, un altre avi, un xic més jove i exalumne també, expressa un sincer, inefable i sonorament fantàstic «collons, quina memòria!». I aleshores, tu et preguntes si quan siguis gran, el que es diu gran de debò, conservaràs una mica d'arrelament i records amb un entorn ja més desdibuixat. Si, com a mínim, arribaràs a repetir i compartir l'expressió entranyable, senzilla, de tornada de tot –«collons, quina memòria!»– amb quatre companys de lleva. I de pas, guardar un bocí de memòria.