El llibre de referència sobre l'episodi continua sent Misèria contra pobresa. Els fets de la Fatarella del gener de 1937 de l'historiador barceloní d'origen fatarellenc Josep Termes. Una bibliografia a la qual cal sumar les incursions d'altres historiadors, com Josep Sánchez Cervelló, Jordi Piqué, Josep M. Solé Sabaté i Joan Vilarroya. Però mai fins ara aquell episodi, que va ser clau en la tensió que va desembocar en els Fets de Maig de 1937 (l'anorreament dels anarquistes i del POUM del govern de la Generalitat), no havia estat argument novel·lesc: «Costa d'entendre una tragèdia com aquella, de la qual encara no s'ha fet un acte públic de desgreuge que permeti descarregar les consciències», argumenta Josep Gironès (la Fatarella, 1954). Donar veu als morts, doncs, va ser un dels motius que el va empènyer a escriure La cabana, una novel·la que comença i acaba amb dos episodis esborronadors: l'obertura, dies després dels assassinats, de la fossa perquè els familiars identifiquin, davant el jutge i els funcionaris de la Generalitat, els morts que hi van ser colgats; i la denúncia que els familiars de les víctimes van haver de fer dels assassins i del robatori dels seus béns. Una relació, la dels béns, que a l'obra de Gironès serveix per descriure la pobresa material i social dels fatarellencs d'aquella època: «Aquí hi havia dos o tres grans propietaris i la resta eren mitgers i jornalers que amb grans sacrificis havien pogut comprar un tros per deixar-lo als seus fills. No era estrany, doncs, que es resistissin fins a l'últim moment a la col·lectivització». A La cabana, Gironès explica amb força la tensió dels dies previs al 25 de gener: «La gent del poble va contemporitzar al principi amb els anarquistes perquè estaven esgarrifats del que havia passat en altres pobles, com Vilalba i els Arcs, on havien matat setze persones. Van passar uns mesos així, vivint amb els faistes armats, fins que en una assemblea molt exaltada els van amenaçar que si no entraven a la col·lectivitat els obligarien a cavar un clot i els hi enterrarien. Allò va ser el punt d'inflexió». Els veïns es van organitzar llavors per expulsar els anarquistes del poble. Poc després, però, tornaven amb reforços i amb una llista de cent persones per executar. En van matar 34 en poques hores. L'arribada, tard, de les forces d'ordre de la Generalitat no controlades pels anarquistes va aturar la matança.

Josep Gironès no creu que s'hagin de posar tots els anarquistes al mateix sac: «No dubto que entre els faistes hi hagués persones idealistes, però aquestes eren al front, lluitant. La gran majoria dels que van fer cap a la Fatarella eren uns indesitjables i uns oportunistes. Uns terroristes. Els que van assassinar els pagesos del poble, els que van saquejar les cases i els que van destruir el patrimoni administratiu i religiós no eren bona gent». Malgrat això, Gironès manifesta el seu respecte als familiars dels faistes locals que van quedar-se al poble després de la guerra: «També van patir molt».

L'escriptor, que no va aconseguir mai que la seva mare li parlés de l'assassinat de l'avi, creu que ha arribat l'hora que s'honori la memòria dels pagesos morts: «No es tracta d'exhumar els cossos o de demanar justícia o venjança, sinó d'aixecar un monument allà on són enterrats, tres fosses comunes del cementiri vell, que en recordi i dignifiqui la memòria». L'escriptor reclama que s'oficialitzi la veritat sobre els Fets de la Fatarella: «Cal deixar clar a qui en tingui dubtes que els pagesos assassinats eren bones persones i si d'alguna cosa van ser culpables va ser de defensar la seva terra, les mateixes finques que els seus fills i els seus néts hem cultivat posteriorment».