De tot el rebombori que s'ha creat amb les alternatives per portar aigua cap a Barcelona, el Ter n'està tornant a ser un dels grans damnificats. El sacrilegi de, tan sols, plantejar un transvasament d'aigua del Segre, de l'Ebre o del Roine ha fet posar en peu de guerra tots els garants de la «nova cultura de l'aigua». Fa setmanes que sentim a tort i a dret que els transvasaments són el dimoni, i que qui gosi tocar una gota de la conca de l'Ebre té assegurat un lloc en el pitjor dels inferns. Però i del transvasament del Ter, qui en parla? Sigui per desconeixement, o per un estrabisme intencionat, massa sovint s'obvia que de transvasament ja n'hi ha un, i de molt important, que és el del Ter. Un transvasament que fa 40 anys que dura, i que el riu i els sectors gironins que en viuen han patit gairebé en silenci fins ara, fins que la manca de pluges ho ha fet insostenible, i ha aconseguit ajuntar sota un mateix lema i una mateixa plataforma col·lectius tan diferents i tradicionalment oposats com pagesos i ecologistes, entre d'altres.

En xifres, del Ter se'n deriva, aproximadament, un 70% cap a Barcelona. El cabal històric del riu és encara no 14 m³ per segon al pas per Girona. Ara molt sovint no arriba ni als 2 m³/s, incomplint lleis i cabals ecològics. L'Ebre, a Tortosa, porta un cabal superior als 400 m³ per segon. L'embassament de l'Ebre a Mequinensa, a la Franja, té el triple de capacitat que Sau i Susqueda junts, i aquests dies està al 82%. Com afirmava Josep Alabern, responsable d'una diagnosi sobre l'aigua del Col·legi d'Enginyers Industrials, «no s'ha de confondre la sequera amb la carestia». A Catalunya hi ha aigua, no de sobres, però sí suficient. El que no hi ha hagut és una planificació i una gestió dels recursos hídrics per garantir l'abastament a cinc milions de persones. S'han garantit nous regadius a Lleida, i creixements urbans i ciutats jardí arreu. Però mentrestant, pel Ter, gairebé no hi passa ni una gota.