Després d'haver perdut la batalla de l'Ebre, l'any 1938, milers de republicans van iniciar el llarg viatge cap a l'exili, molts dels quals ho van fer a través dels passos fronterers pirinencs, a l'Alt Empordà, on recentment s'ha obert el Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera, al voltant del qual s'estan planificant una sèrie d'itineraris per seguir els passos d'aquells exiliats de fa 70 anys.

El professor Salomó Marquès, de la Facultat d'Educació i Psicologia de la UdG, és un bon coneixedor de l'exili i dels seus protagonistes, especialment els mestres. Marquès coneix bé les rutes de l'exili. Recentment, un grup d'estudiants de pedagogia l'han acompanyat pels camins de l'exili, per copsar, sentir i imaginar allò que tanta gent va haver de patir.

La primera parada va ser al municipi d'Agullana on, mitjançant un exercici d'imaginació, Marquès va fer la introducció a la història. Calia que els assistents oblidessin per un moment les carreteres asfaltades i les bones comunicacions i pensessin per un moment en uns camins plens de fang, carregats de famílies amb el cap cot que marxaven cap a la frontera francesa.

Des d'aquí ens dirigim a la Vajol, on hi ha el Mas Perxers, la casa senyorial que va acollir el president Companys i altres intel·lectuals catalans. És un recinte enorme, però queda petit en sentir allò que Rovira i Virgili va deixar escrit: «És un casal de construcció relativament moderna, capaç d'allotjar de quaranta a cinquanta persones. I bé: ja n'hi han entrat unes dues-centes, i encara van venint més.» Del mas ens traslladem al centre de la Vajol, on hi ha el monument a l'exili. És una escultura de bronze d'un home gran i una nena mutilada. Veure'l et fa pensar en la precarietat en què aquella gent va haver de fugir del seu país. D'aquí ens dirigim a la mina de Canta o d'en Negrín. Un cop allà no es pot oblidar el gran treball fet per Assumpta Montellà amb el llibre El setè camió, sobre la desaparició d'una part del tresor de la República. És un lloc fred, gris i humit, que va arribar a contenir obres d'art del Museu del Prado.

El recorregut segueix cap al Coll de Lli, una pista forestal per on Manuel Azaña, en primer lloc, i una hora més tard Companys i el president basc Aguirre van creuar la ratlla cap a França. Quan hi puges, el pensament evoca les imatges d'una munió de famílies que ploraven, s'abraçaven i s'acomiadaven de la seva terra per endinsar-se en una aventura tortuosa ja com a forans. Del coll es segueix cap a la Jonquera, on es pot visitar el Museu Memorial de l'Exili, recentment obert al públic. És un espai que conté documents, fotografies i objectes de diferents exilis, no només del republicà, i permet fer-se una idea de la sort que corren els exiliats, no importa el lloc ni l'època. Fins i tot avui en dia.

La darrera parada del recorregut és a Argelers, on cal fer diverses aturades. La primera és el cementiri dels espanyols: un espai verd delimitat amb tanques que recorda aquells que van morir al camp de concentració de la platja. Ens aturem després al monòlit en homenatge als republicans. La visita es conclou amb l'arribada a la sorra de la platja, que va ser una gran presó a l'aire lliure. És aconsellable trepitjar la sorra cap a les cinc de la tarda, quan el sol es comença a pondre. El fred, la humitat i la brisa marina s'endinsa al cos i produeix calfreds. En aquell moment no costa imaginar les dures condicions de vida dels camps.

Ha estat una jornada esgotadora. El sentiment de tristor es reflecteix en les cares dels assistents i el cor es fa petit pensant en aquells que van morir lluitant per un món millor. És un recorregut que evoca sentiments tristos, però també és una bona manera de no oblidar i d'homenatjar els exiliats republicans.