Abans de les eleccions estatals, la Plataforma en Defensa de l'Ebre (PDE) va organitzar una concentració contra el projecte de regadiu del Xerta-Sénia, un canal que el moviment social creu que podria utilitzar-se per transvasar aigua al País Valencià. El debat estava en un moment mol diferent, ja que el col·lectiu no s'acabava de creure que CiU, després d'haver donat suport al pla hidrològic del PP, hagués renunciat a pactar amb qualsevol partit que volgués recuperar els transvasaments. La intenció de la PDE era no interferir en la campanya electoral, però el portaveu Manolo Tomàs ja va advertir que el col·lectiu no es casaria «ni amb cap partit ni amb cap govern». De fet, més que una boda va arribar un divorci, ja que durant la campanya electoral va esclatar una primera polèmica per la venda d'aigua dels pous de Tarragona i Reus a l'àrea metropolitana de Barcelona.

Fins dues setmanes després, les denúncies de CiU no van posar al descobert els plans de la Generalitat per fer un transvasament des del Segre, l'afluent més important de l'Ebre català. La idea era tan radical que la PDE ni se la volia creure, però va advertir que una captació des del Segre vulneraria el Compromís per l'Ebre signat el 2003 amb el PSC, ERC i ICV. L'objectiu, segons Tomàs, era crear un estat d'opinió favorable al futur aprofitament del regadiu Segarra-Garrigues, amb 3 dels seus 20 metres cúbics per segon. «El transvasament del Segre no és un invent de Montilla, sinó la recuperació d'una antiga idea de Pujol», va afegir-hi. Però la reacció de la PDE es va precipitar quan el govern va reconèixer la intenció de tirar endavant el transvasament del Segre. Així, el 27 de març la PDE va trencar el seu idil·li amb el tripartit transvasista i va anunciar mobilitzacions, que es decidiran en l'assemblea del proper 19 d'abril. Només la revolta d'ERC i d'ICV de l'Ebre, en contra dels plans del govern, ha servit per assajar una reconciliació dels contraris al transvasament amb els seus antics aliats polítics.