«Tu d'on ets? –vaig preguntar a un home negre que hi havia al meu costat.

–Jo? –em va respondre somrient amb l'estranyesa de qui es veu obligat a explicitar una obvietat.

–Sí, sí, és clar –vaig aclarir intentant esmenar la indelicadesa–. Vull dir... on has nascut?

–Al Congo.

–Encantat de conèixer-te.

–Igualment.»

L'extret d'una conversa amb un desconegut és el punt de partida de la nova obra de l'escriptor Víctor Alexandre, Nosaltres, els catalans, un llibre basat en la recopilació d'entrevistes a vint persones immigrades procedents dels cinc continents i establertes als Països Catalans al voltant d'una qüestió: com viuen la seva catalanitat. El títol de l'obra, tota una picada d'ullet a l'historiador gironí Jaume Vicens Vives que va estar a punt d'encapçalar una de les seves publicacions amb aquest epígraf que després adquiriria ressonàncies fusterianes, vol sintetitzar una de les idees clau que travessen les seves 495 pàgines: «S'han acabat definitivament els Puig i Margarit i els Carandell i Pladevall. Ara, després dels Puig i Bustillo, arriben els Izetbegovic i Margarit», afirma Alexandre en el pròleg. El catalanisme de pedigrí ja està obsolet i per fi els petaners tenen dret a tenir sentiments nacionals malgrat que la seva pell pigmentada i el seu exòtic o ja no tan exòtic accent puguin aixecar el recel de bona part de la refinada burgesia catalana. Cal fer una actualització del perfil i donar color al vestuari dels nous catalans, així com es fa amb els personatges de Shakespeare quan la seva caducitat posa en perill el veritable sentit de les peces d'aquest genial dramaturg. Les limitacions geogràfiques han quedat curtes per explicar un sentiment que té una naturalesa més aviat mental.

L'escriptora recentment premiada amb el guardó Ramon Llull, Najat El Hachmi, la professora i escriptora d'origen indi Asha Miró i l'exfutbolista i actual director tècnic del club blaugrana, Txiki Begiristain, són alguns dels protagonistes que posen veu a la nova fornada catalanista. La tria d'aquestes veus testimonials ha passat, segons reconeix l'autor, per un filtre irrenunciable: la creença en el país i els seus drets nacionals, i és que Nosaltres, els catalans rescata l'eterna discussió política entre el catalanisme i l'espanyolisme i parla del paper que la immigració juga i pot jugar a la palestra dels nacionalismes. Un bon exemple d'aquest extrem és Mbaye Gaye, un senegalès que explica com la policia el va agredir pel fet d'haver-se mantingut ferm parlant català. Gaye, que va arribar a Barcelona legalment el 1996, assegura que el fet de parlar català t'obre portes perquè «la gent et mira d'una altra manera, completament diferent», sentencia. En aquest sentit, Gabrielle Deakin, una músic d'origen australià, assegura que el coneixement que els immigrats tenen de Catalunya contribueix a exportar la imatge del país a l'exterior.

Ja és hora, doncs, d'abandonar els prejudicis i de veure més enllà de l'etiquetatge, i això és ben difícil perquè, de vegades, fins i tot els que prodiguen el canvi cauen en el parany. «Et quedaràs als Països Catalans?» pregunta Alexandre a Salah Jamal, un dels entrevistats. «El subconscient et traeix, això no m'ho hauries preguntat si fos un autòcton», respon.