És l'últim exponent d'una generació de polítics que van sortir majoritàriament de les fàbriques, amb més vocació que formació i amb el pes de la lluita obrera i l'ombra de la clandestinitat al damunt. Maite Arqué, la Maite, com tothom la coneix a Badalona, va ocupar un dels vint-i-set seients de la sala de plens en el primer ajuntament democràtic, l'abril del 1979. I va tenir sort, aleshores, de ser una de les quatre regidores d'un consistori monopolitzat pel poder de les corbates. Gairebé tres dècades després, la regidora convertida en alcaldessa marxa deixant, qui sap si orfe, aquell tracte de tu a tu que tant l'ha caracteritzat a la ciutat i pel qual molts, ciutadans i polítics, sempre la recordaran.

Molts dels companys d'aquella primera promoció pensen que amb la seva marxa s'esgota un tarannà de fer política. I és que, més enllà de les sigles i les diferències ideològiques, la primera fornada de polítics municipals arribaven al punt de partida de la cursa cap a la democràcia havent compartit un context d'entrebancs i falta de llibertats que els feia, fins i tot, còmplices i col·laboradors. «La majoria de nosaltres veníem d'una lluita molt llarga, una lluita comuna en la clandestinitat que traspassava els límits dels partits», explica Màrius Díaz, primer alcalde democràtic de Badalona pel PSUC. «La ciutat estava per sobre dels mateixos partits. Regnava l'esperit que tots hi participàvem en positiu», assegura Julio Molina, exregidor comunista que, amb només 19 anys, va formar part d'aquell primer consistori i es va convertir en el regidor més jove –títol que, de moment, ningú li ha pres.

L'empenta i les ganes de fer despertar una Badalona ensopida i endarrerida era l'únic objectiu dels vint-i-set regidors. «Érem la generació de la il·lusió, una generació que només sabíem reivindicar i que volíem canviar la situació de la ciutat, però des de la ignorància de qui no sap governar», assegura amb un to nostàlgic Luisa Longas, regidora comunista d'aquell primer ajuntament badaloní.

EL REPTE DE FER LES LLISTES
Dos mesos abans de les eleccions municipals, convocades pel 3 d'abril del 1979, es van fer públiques les nou candidatures que hi concorrerien i que aspiraven a l'alcaldia de Badalona. En aquell moment, eclipsats per la incertesa del futur més immediat, aconseguir companys involucrats que volguessin formar part de les llistes va ser tot un repte que va provocar més d'un maldecap. Així ho recorda Juan Felipe Ruiz, exregidor socialista, que admet que va ser complicada «l'elaboració de la llista del 1979, en què, al contrari del que passa avui, ningú no volia comprometre's». «L'elaboració d'aquella candidatura va ser de molta complexitat. Vaig passar hores amb Joan Blanch manejant noms i aconseguint que molt pocs, entre els quals sí que hi havia la Maite, diguessin que sí», diu l'actual conseller delegat de Marina Badalona.

Altres s'hi van involucrar només per contribuir a canviar la ciutat, a la qual mancaven voreres, clavegueram, ambulatoris i escoles; una ciutat que arribava a la llibertat amb l'agonia política, social i econòmica de moltes dècades d'opressió. «Vaig entrar a l'Ajuntament de Badalona no pel partit ni les sigles, sinó pel poble», diu Juan José Guisado, que va sortir regidor per la UCD. Els ciutadans també s'hi involucraven i pujaven al tren de l'acabat d'estrenar sistema polític. «Si fèiem qualsevol crida, de seguida teníem gent que ens acompanyava», confessa Màrius Díaz.

UN MOMENT IRREPETIBLE
Amb més o menys convenciment, alguns dels vint-i-set regidors es van trobar l'endemà dels comicis amb una responsabilitat que els superava. «Després de tants anys de dictadura, aquells primers batecs de llibertat van ser inoblidables, especials», assegura Guisado. Però també complicats. «La situació era tan difícil que exigia presa de decisions per fer front a les necessitats que desbordaven la hisenda municipal», explica Joan Blanch, el segon alcalde de Badalona de l'era democràtica pel PSC.

Una de les millors representacions de les ànsies democràtiques tant dels polítics com dels ciutadans va ser el desenvolupament del primer ple, que va arrencar a la sala de l'ajuntament i que va cloure al pavelló de la Plana. «Aquell ple va ser la culminació de tots els anys de lluita a la il·legalitat. El pavelló estava ple a vessar de ciutadans, una imatge irrepetible», assegura Pere Sió, regidor per CDC el 1979.

L'AJUNTAMENT AL CARRER
«Ha treballat molt les relacions personals i ha estat capaç d'anar pel carrer i atendre la gent, anar a les festes dels barris i participar en les jornades de les associacions de veïns.» Cipriano López, company de partit d'Arqué i regidor el 1979, creu que la marxa d'Arqué al Senat significa la fi d'un estil de polític proper, planer i humà, molt allunyat del buròcrata de despatxos. Un estil de proximitat que l'ha acompanyat durant aquests 29 anys a l'Ajuntament de Badalona i que ha estat característic dels polítics dels primers anys. «La Maite ha estat, durant tots aquests anys, la persona de consens que ha estat al carrer i que ha intentat fer content a tothom», afirma l'exalcalde comunista.