Quan l'alcaldessa d'una ciutat de més de dos-cents mil habitants es passeja pel carrer i tothom diu: «Mira, la Maite» i no «mira, la senyora Arqué» és evident que no estem parlant d'una persona atrapada entre les parets del seu despatx.

La Maite Arqué ha estat una alcaldessa molt pròxima als ciutadans. Les seves polítiques, no tant. I no per culpa seva. En un moment concret, ella va ser dic necessari per calmar les aigües del socialisme beatulià. Al món sociata, en el qual actualment governen amb mà ferma els capitans del Baix Llobregat, Badalona era una anomalia. Aquí hi havia més famílies que en una manifestació de la Conferència Episcopal. Conscient del problema, des del carrer Nicaragua de Barcelona van mirar el material de què disposaven més enllà del Besòs i van veure que el perfil buscat era el de la Maite, una persona fidel al partit, sense ambicions personals, gens conspiradora i bon cartell electoral en ser una cara coneguda entre el votant socialista.

I ella va acomplir amb eficàcia la missió encomanada, permetent que l'aparell del partit esporgués la llista electoral fins a deixar-la com un roser a finals de gener. I van arribar les eleccions municipals. I el Partit Socialista va punxar. I no per culpa de la Maite. Aquells resultats van ser conseqüència d'anys de polítiques inexplicables. Inexplicables perquè van ser incomprensibles, però també inexplicables perquè es perpetraven des de foscos despatxos, d'esquenes als ciutadans i sense que ningú les expliqués. Encara ara, l'actual equip de govern intenta desencallar i encarrilar nyaps de l'alçada dels famosos blocs de pisos de la platja del coco.

I és que la Maite regnava, però no governava, cosa que no és necessàriament dolenta. Al contrari. De fet, a ella li ha servit per salvar-se del desastre dels últims quatre anys de gestió i per rebre com a premi una jubilació política al Senat. Això sí que ho tenen, els sociates, són agraïts amb la seva gent. Bé, i poden ser-ho perquè controlen una quantitat molt bèstia de poder, de càrrecs i de pressupostos públics, però en això són detallistes, no com els convergents.

Total, que la Maite podrà observar, des de Madrit estant, aquest petit món que és la plaça de la Vila. I veurà en Jordi Serra intentant que quan d'aquí a tres anys la seva cara pengi de tots els fanals, la gent digui: «Mira, en Serra»... sí, perquè, juguem-nos-hi un pèsol, és molt difícil que algun dia algú arribi a dir: «Mira, en Jordi.» I també veurà com en Ferran Falcó intenta el sorpasso, aprofitant l'actual moment en què ell pensa que està en igualtat de condicions mediàtiques que el cap de cartell sociata.

I Badalona, què? Bé, doncs Badalona continuarà sent aquella gran ciutat de la qual cada dia marxen milers de persones per anar a treballar i a estudiar fora del seu terme municipal, però amb la diferència de tenir una senadora. A veure si es nota. Potser no com l'Hospitalet de Llobregat ha notat tenir l'alcalde presidint la Diputació, però alguna cosa sí que hauríem de pillar, no creu?