Fou el tres d'abril del 1979, precisament avui fa vint-i-nou anys, quan es feren les primeres eleccions locals de la recuperada democràcia. En un esclat d'entusiasme, un grup d'homes i dones ocupàrem els seients municipals, gent vinguda de la resistència antifranquista o del reciclatge oportunista i, també, de la il·lusionada voluntat de fer el salt a una experiència nova, amb poc bagatge politicoadministratiu però amb moltes ganes de treballar per la ciutat. Vint-i-set persones sortírem a la fotografia i iniciàrem el camí de la política institucional. Els anys ens han anat canviant, físicament, vivencialment, fins i tot ideològicament; i, de mica en mica, la instantània s'anà modificant. Fins avui, d'aquella primera imatge només en quedava, amb vint-i-nou anys més, la Maite Arqué.

Vint-i-nou anys en la primera línia de la política municipal en són un bon grapat, potser massa, i diu molt de la poca capacitat dels partits per apostar per la renovació. Encara, és inversemblant que, per donar la imatge de canvi, s'hagi de remoure la gent però assegurant-los la continuïtat en algun lloc de l'administració, en càrrecs de representació o en contractacions de confiança. Mes, això formaria part d'un altre debat, una discussió de llarg abast que algú hauria de fer en el lloc natural on correspon fer-la. Ara parlem de l'adéu a la Maite Arqué; i en les necrològiques sempre s'ha de parlar bé de les persones.

Els anys han fet de la Maite la gran supervivent de la collita del 79. Els anys i la seva adscripció al Partit Socialista, una militància política que li donava la possibilitat d'una estabilitat municipal d'èxit després de la desfeta del PSUC i en una ciutat històricament decantada cap allò que se'n deia l'esquerra. Amb facilitat natural per connectar amb la gent i amb la primera responsabilitat de regidora de serveis socials, la jove Arqué aviat es féu un nom en un sector numèricament important de la societat badalonina: els jubilats, els marginats, els necessitats, els alternatius..., i entre ells fou la cara amable del consistori, mentre que la complementarietat amb les responsabilitats a la Diputació li donaven bagatge polític i possibilitats de disposar d'ajuts i subvencions. Reforçada en aquest camp, es convertí en una regidora imprescindible.

Sense haver estat una persona de gran discurs polític, anà fent camí a l'ombra de l'alcalde Blanch fins que aquest intuí que la popularitat de la regidora feia que fos ben vista a Nicaragua com a substituta a l'alcaldia, en un moment que Joan Blanch s'enfrontava als poders locals del partit. Avalada per la direcció nacional del PSC i consensuada per les famílies socialistes badalonines, Maite Arqué es veié impulsada a encapçalar la proposta del PSC per Badalona, una agrupació mancada de lideratge polític i sotmesa al desgast de les lluites fratricides. Petons a tort i a dret i clavells vermells administrats amb intel·ligència portaren a la sempiterna regidora de serveis socials a assolir l'alcaldia badalonina, amb l'experiència de 20 anys de càrrec públic i amb l'indubtable estima que ella tenia per la seva ciutat. Maite podia ser l'alcaldessa que recuperés la il·lusió d'una població desencaixada i sotmesa a excessives tensions polítiques.

Voldria ser just amb la valoració dels darrers nou anys d'alcaldia i amb el balanç d'un mandat saludat esperançadorament i finit entre molts interrogants de futur. En aquests anys, els socialistes han estat la minoria majoritària en les tres eleccions municipals, però han passat de tretze a nou regidors, han vist com augmentava l'abstenció i han contemplat com en la darrera contesa el Partit Popular assolia el millor resultat de tot Catalunya. D'altra banda, en determinats sectors cada vegada es qüestionava més la figura fresca i engrescadora de l'alcaldessa i s'anaven encallant molts dels projectes de transformació ciutadana. Era una constatació ben palesa que s'arribava a la fi d'un cicle.

Amb tot, s'ha de valorar el fet que Maite Arqué ha estimat i estima com pocs Badalona. Ha estat una dona lliurada al seu poble, tot i haver convertit l'alcaldia en una macroàrea de serveis socials. I ha tingut un handicap capital en el fet de no haver-se sabut rodejar d'un competent equip d'assessors i col·laboradors. Un reguitzell de pensadors han impedit el funcionament d'un bon servei de gestió, element fonamental en la que és la tercera ciutat de Catalunya. En el gabinet d'alcaldia ha faltat ordre i ha sobrat desgavell. A més, l'estol de càrrecs de confiança i carnets en exercici ha minat el bon funcionament administratiu d'un Ajuntament necessitat d'eficàcia.

Segurament, en les pàgines d'aquest extra d'El Punt ja hi haurà qui cantarà les absoltes. Jo, des de l'estima personal, de la qual espero que ella mai no en dubti, però també des de la discrepància política, crec que la ciutat ha d'agrair a Maite Arqué la seva dedicació constant a la causa del badalonisme, però amb moltes llacunes en el seu exercici de màxima responsable del govern municipal. I desitjo molta sort a la nova senadora en l'etapa madrilenya que li donarà ocasió de tancar amb honor la seva vida política.