La cosa anava més o menys així. Tu, regidor, arribaves a l'associació de veïns o al casal d'avis de torn on s'havia convocat qualsevol acte. Amb més o menys gràcia et feies un forat entre els membres de la junta o entre els coneguts que haguessis divisat i posaves l'antena dirigida vers les inquietuds d'aquell grup de ciutadans satisfets de tenir una «autoritat» entre ells. La petita ambició de treure un rendiment polític de la visita anava creixent dins teu. Tot anava prou bé fins que, inexorablement, arribava ella: la Maite. Aleshores ja podies plegar. Començaves el teu acostumat bany de modèstia al veure com l'esforç que havies fet fins aleshores per fer-te visible, ella el triturava amb tota la naturalitat del món i aconseguia l'eclipsi habitual.

Aquest és el record que em persegueix de la Maite, la regidora que en un sol dia podia acudir a tres o quatre actes a barris diferents i presentar-se en tots ells com a veïna del barri, (a Canyet, al Progrés, al Centre o a Casagemes), la regidora que va perdre el cognom a base d'acostar-se a la gent, la regidora que te les engaltava sense miraments, la regidora que va saber amagar les seves ombres sota una capa de popularitat.

De fet, però, els 12 anys que vaig ser a l'Ajuntament vaig conèixer tres Maites diferents. La primera, la del mandat 1991-1995, era una Maite sota el paraigües de la majoria absoluta del PSC. En Joan Blanch deixava –i en el fons segur que agraïa–, que ella fes de l'àrea dels serveis personals el seu regne. La meva condició de convergent em feia propens als retrets desagradables de la Maite, que veia en les oficines de Benestar Social del conseller Comas o en la delegació territorial d'Ensenyament, per posar dos exemples, il·legítims actors de la vida política local que volien trepitjar-li el terreny i en els regidors nacionalistes uns aprofitats d'aquesta incursió. Era una Maite de majoria absoluta.

La segona, la del 1995-1999, va ser la Maite estratega, no sé si de grat o per força. La recordo en una festa d'Arsis, a la parròquia de Sant Pau, confessant-me que s'havien conjurat amb l'Eduard Tortajada per sortir vius de l'enfrontament amb l'alcalde. Va aguantar –amb una barreja d'estoïcisme i dignitat–, el període final del mandat, que cada dia ens oferia un daltabaix. En aquells anys vaig formar part de la comissió de govern i va arribar un punt en què la desapareguda Sala dels Núvols, semblava més aviat la sala de les tempestes. Ella no formava part de la comissió, però tothom tenia clar qui començava a manar.

La tercera Maite, va ser l'alcaldessa del primer mandat, del 1999 al 2003, emocionada i marassa, disposada a fer valer l'experiència de 20 anys a la casa i a evidenciar, com més millor, el contrast de caràcter amb el seu antecessor. Tant el va voler evidenciar que, a parer meu, es va passar de frenada, administrant, per un costat, una sobredosi del que en aquell moment vaig anomenar anestèsia Corominas (proliferaven com bolets les festes i festetes i les inauguracions de consells participatius que no superaven la segona reunió) i modificant, en segon lloc, decisions preses per l'anterior govern del mateix PSC. Va ser tan vistós el tema que alguna regidora novella es va atrevir a parlar de «los de antes» quan, lamentablement, «los de antes» eren els de sempre.

Un cop abandonada la meva experiència municipal, amb la Maite he tingut l'oportunitat de seguir tractant-hi en diverses ocasions. El respecte i l'amabilitat han estat a l'altura del personatge. No em costa gens, doncs, sumar-me a la felicitació i a l'agraïment que aquests dies se li ret per la seva dedicació i entrega a la ciutat. La vida del polític local pot ser molt dura si un s'ho pren seriosament. I ella, creieu-me, s'ho ha pres així, de l'única manera que poden prendre-s'ho les persones que creuen en el que fan.