Mitja vida. Rejovenia la casa consistorial i ella envellia. Un valor sòlid en un mar on durant un llarg temps es barrejaven veterans, joves valors que es marcien abans de temps i algun passavolant despistat i idealista. Una supervivent d'eternes nits de sabres contra enemics llargament temuts. I a la fi la victòria i una pàgina a la Història: la primera dona que arriba a l'alcaldia de la tercera ciutat de Catalunya. Aquest mèrit ningú li podrà treure. Va arribar demanant discreció una tarda a El Cafè de l'Òpera de la Rambla barcelonina –un lloc especial per algú que gaudeix com ella amb la música– i se n'ha anat fent un mutis com cal, sense rebequeries, amb un toc de digna elegància. En una ciutat de profunda arrel romana, ser senadora és la màxima aspiració abans de la jubilació. Pont de plata. Va entrar-hi dels primers i en surt la darrera. 29 anys. Tot un rècord. A l'abast de molt pocs en un partit marcat per la turbulència del sectarisme familiar que en més d'una ocasió va situar l'agrupació al caire de la dissolució.

La vocació política ve néixer espontàniament en Maria Teresa Arqué i Ferrer, nascuda un 17 de juny de 1943 a la seva estimada Badalona –amb permís de la garrotxina Santa Pau. Potser la va començar a gestar en els anys a l'escola de doña Teresita, on va conviure amb els fills de la primera immigració: nenes murcianes, de Vélez-Rubio, però també d'Alcanar i Tortosa. O en l'ambient parroquial, on coneix qui serà el seu futur marit, Antoni Serra, de família de lampistes, amb qui compartirà la fal·lera per l'espeleologia. O en els focs de camp xirucaires, o potser, com Pujol, en algun dels cims del país on la Maite es fa amb els fills de les famílies de la Badalona de tota la vida, els mateixos amb qui després compartirà resistència política en la nit del franquisme.

Ben segur que el tarannà desimbolt, el dels petons i les abraçades que tan bon rendiment li ha donat, el va aprendre de la millor de les escoles: la plaça vella. Eren anys que la plaça (avui en diem eufemísticament mercat) era el centre de l'univers ciutadà. Això explica que a Badalona s'hi formés la futura alcaldessa Arqué i a Santa Coloma la futura alcaldessa Manuela de Madre. La Maite no hi despatxa verdures, com la colomenca, és dependenta a la xarcuteria. Allà aprèn que als clients convé tractar-los bé, que deixar-los contents és una bona manera que demà hi tornin i que facin córrer la veu que entre totes les parades aquella és la millor. Si fa no fa com la política. Els votants trien i remenen la que consideren millor opció i si un dia el servei no els satisfà canvien de parada sense deure res a ningú. A la plaça es fa amb la nova immigració i les coneixences que fa des del taulell li permeten entrar en contacte amb la realitat d'aquella altra Badalona que està naixent: la de les cases construïdes amb quatre maons i un tros d'uralita.

El 1966 es casa amb aquell noi amb vocació d'espeleòleg, que acabarà sent el primer secretari del PSC local. Un home alt com un Sant Pau a qui molts recorden enfilat dalt d'una costeruda escala penjant cartells dels socialistes i de qui es divorciarà molts anys després.

A la fi dels seixanta, a redós dels pares carmelites coneix l'Església cristiana de base i com la majoria de resistents de l'època consolida una consciència política en un entorn on Crist, si convé, és marxista. Els teòrics debaten i ella actua. Forma part dels fundadors de l'associació de veïns del Centre, que abandonarà el 1979 quan creua el llindar de la casa consistorial. Ho fa amb el PSC badaloní, on hi és des del primer dia, al qual arriba des de Convergència Socialista de Catalunya. Uns anys abans, el 1976, forma part destacada de la Taula de Sanitat de Badalona, on començarà a conèixer a fons els temes que després l'ocuparan força anys a l'àrea més vinculada a les persones de l'Ajuntament.

Setena –diuen que és el número de la sort– a la llista dels socialistes, aconsegueix ser escollida regidora el 1979, on ocupa el càrrec de regidora adjunta de Serveis Socials, dins de la regidoria de Sanitat, que dirigeix el convergent Joan Monés, en un govern de progrés que presideix Màrius Díaz, l'únic alcalde no socialista des de la fi de la dictadura (PSUC). És moment de reconstruir-ho tot: l'hospital municipal, la Clínica del Carme... projectes que la Maite tractarà de bon principi i conduirà a un final molt diferent. Avui l'hospital municipal és molt ben valorat i disposa d'unes excel·lents instal·lacions i la Clínica del Carme és un centre sociosanitari de primera categoria situat a Montigalà, mentre que el vell edifici del Centre es convertirà en un centre cívic.

El 1981 ja s'incorpora a la Diputació de Barcelona, on desenvoluparà també una ingent tasca en l'àrea de Serveis Socials, que presidirà durant nou anys (1990-1999) i on treballarà a fons amb persones com ara Armand Solé, actual defensor del ciutadà de Badalona. En el camp dels serveis personals se li reconeix la tasca en tots els nivells, fins al punt que és designada coordinadora de la comissió de serveis socials de la Federació de Municipis de Catalunya i també ha participat en la federació estatal. És durant els vint anys que exerceix de regidora de Serveis Personals que es guanya l'afecte ciutadà i el respecte dels seus companys de partit. Mentre altres s'embranquen en batalles estèrils pel control del partit i s'apunten a aquesta o aquella família, ella fa el seu camí. Fins al punt que en el moment que els diferents corrents del partit decideixen enfrontar-se a Joan Blanch ella es converteix en una candidata de consens, perquè no deu cap mena d'obediència a cap sector. Ser una òrfena política la converteix en la persona que és al lloc adequat en el moment que toca, tot i que després aquesta mateixa falta de suports estables l'afeblirà.

El 29 de novembre de 1997, en un ambient de guerra total contra Joan Blanch, Maite Arqué guanya amb un 80% de suport les primàries contra Ferran Bello. Unes eleccions internes que han estat dissenyades pel primer secretari del PSC, el seu excunyat Jordi Serra, que ha rellevat al capdavant de l'agrupació el seu germà. Encara li quedaran unes quantes dures proves per passar a la Maite. Portades a la premsa espanyola i guerra bruta, entre altres coses, amb pasquins a Llefià, el graner de vots dels socialistes.

El 1999 assoleix l'alcaldia amb un resultat impensable si es té en compte tot el que ha passat, tretze regidors, vorejant la majoria absoluta. El partit, i els resultats, li han donat vida per ser alguna cosa més que una candidata de transició i el 2003 torna a guanyar els comicis, malgrat que perd un regidor. La davallada el 2007 és molt més significativa, el PSC es queda amb nou regidors, els pitjors resultats de la seva història. És aquesta pèrdua el que accelera el relleu d'Arqué a l'alcaldia, que en principi no semblava previst fins a mitjan o fins a la fi d'aquest mandat. L'oportunitat que oferien les eleccions generals per recol·locar Maite Arqué al Senat, garantint-li una sortida honrosa, atesos els serveis prestats en moments molt difícils pels socialistes badalonins i catalans, és la que aprofita el PSC.

Arqué se'n va amb molta feina feta; més en l'àmbit de les persones que no de les pedres, tot i que ha estat sota el seu mandat que el port, al qual aspirava Badalona des de feia segles, s'ha fet realitat. Si la volen recordar com l'alcaldessa dels petons i les abraçades, que ho facin. La política és un mercat i molts pocs polítics poden dir que els ciutadans els recordaran pel seu nom de pila. La Maite, en això, és la reina.