Totes les nacionalitats necessiten diversos símbols o referents, més o menys èpics, que recordin un passat gloriós (generalment medieval, des de les posicions romàntiques del segle XIX) i que refermin, doncs, el sentiment de pertinença a aquesta comunitat. Catalunya, «amb les seves germanes, l'illa daurada –Mallorca– i València», emprant les patriòtiques versificacions de Verdaguer, en té diverses i de distintes èpoques. Tanmateix, si haguéssim de recórrer a la simbologia medieval (la més èpica, que correspondria a la nostra gran esplendor medieval), la figura del rei Jaume I (enguany en el vuitè centenari del naixement), dit «el Conqueridor» (1208-1276), i el gran baluard del monestir de Poblet, que aixopluga l'insigne panteó reial de Catalunya i Aragó (on són sebollits vuit dels nostres monarques), en serien exemples estel·lars.

El llarg regnat de Jaume I (començat el 1213, amb la mort de Pere I a Muret) va possibilitar, en vida, nombroses relacions amb el monestir cistercenc. Així, des de l'any 1221, el rei Jaume, en diverses ocasions, va prendre sota la seva empara el monestir, els monjos, béns i senyorius. Fins i tot el 1222 va manar que en tots els castells, viles i llocs de Poblet hi fossin col·locats els penons reials. El 1225 el rei Jaume visità Poblet i en la reunió de la sala capitular concedí ajuts a diverses construccions monàstiques. Anys més tard donà gran impuls a les noves fundacions pobletanes de Benifassà, la Reial de Mallorca i el priorat de Sant Vicenç de València.

Com és ben sabut, Jaume I hagué de redactar llargs i diversos testaments, sobretot per la mort dels qui havien de ser els primogènits (com ara l'infant Alfons). Des del seu primer testament, redactat al Palau Episcopal de Tarragona l'any 1232, ja fa saber el seu desig de rebre sepultura a Poblet. El rei redactà encara quatre testaments més, el darrer dels quals ja molt malalt, a Alzira, al juliol de 1276. El que és molt interessant de saber, però –i d'això ens n'informa la seva crònica reial, coneguda com a Libre dels feyts– és que va voler morir com a monjo profés del monestir pobletà, i efectivament, en el seu decés a la ciutat de València, les seves despulles foren abillades amb la blanca cogulla del Cister, l'orde al qual pertanyia Poblet.

Durant pocs anys, el seu cadàver restà a la catedral de València, però cap al 1280 fou portat al monestir. La primera sepultura de Jaume I a Poblet fou una senzilla caixa de fusta coberta amb un domàs ricament decorat i col·locada al presbiteri de Poblet, juntament amb la del rei Alfons I, monarca que bastí tota l'església pobletana al segle XII. La gran devoció que tingué Poblet pel rei Jaume I tingué una demostració molt important, quan al segle XIV l'abat Ponç de Copons manà fer una còpia de la crònica reial o Libre dels feyts (suposadament escrita o redactada pel mateix monarca). Aquest manuscrit, conservat avui a la biblioteca de la Universitat de Barcelona, és el més antic dels que conservem, en aquell català medieval tan ric i colorista, en l'actualitat. D'aquí la seva importància. Però el que més ens ha de cridar l'atenció és que aquesta còpia s'hauria fet de l'original, que amb tota seguretat el rei va dipositar a la biblioteca de Poblet. Aquesta tradició no és gratuïta, ja que diverses fonts assenyalen el francès Pere de Marca, durant la guerra dels Segadors, com el qui s'emportà aquest original a París, on encara avui no s'ha pogut trobar.

Com també és prou sabut, fou el rei Pere III, dit «el Cerimoniós», qui va idear el que seria el gran panteó reial de Poblet, un dels més sumptuosos de tot l'Occident cristià medieval. Recordem que amb l'excepció de Pere II, dit «el Gran», i Jaume II, dit «El Just» (que escolliren Santes Creus), tots els grans monarques de la Corona d'Aragó formaren part d'aquest fastuós monument funerari, fet pels millors escultors de l'època. Jaume I fou col·locat el més proper al presbiteri, al cos esquerre del panteó, amb la doble figura jacent vestit de rei i de monjo.

Llastimosament, la desamortització del 1835, la supressió de la comunitat i el total abandó del monestir comportaren un saqueig de molts tresors pobletans, dels quals els panteons no restaren exclosos. Els cossos reials foren llençats a terra, a la recerca d'inaudits tresors. Sortosament, mossèn Serret, rector de l'Espluga de Francolí, va recollir les despulles reials i les encabí a l'església parroquial espluguina.

A les darreries del segle XIX la ciutat de Tarragona tingué la bona intenció de donar un digne sepulcre al rei Jaume I, dins la catedral. L'encarregat de portar a terme aquest projecte fou l'insigne arqueòleg tarragoní Bonaventura Hernández Sanahuja. En realitat, però, les actuacions de Sanahuja i els seus homes foren el cop de gràcia del que quedava encara visible de molts fragments medievals del sepulcre de Jaume I, a banda dels d'altres reis i dels ducs de Cardona. El viatge en carros cap a Tarragona, fet de mala manera, va fer desaparèixer per sempre veritables joies del nostre art medieval. Ja sabem que l'esmentada «tomba» fou bastida a la catedral, però com molt bé assenyala Eduard Toda el mal ja estava fet. Finalment, el general Franco, amb tota la seva pompa espanyola i feixista, inaugurà l'any 1952 una pretesa restauració del panteó de Poblet, feta en un nefast estil neogòtic de l'escultor Marès. És el que avui contemplem, amb gran tristor, a Poblet.