Per mi és el meu company de viatge sense haver-lo escollit. No és el meu amic, ha modificat la meva vida i la de la meva companya. Hem deixat les nostres expectatives de futur per «viure un present», el dia a dia, amb un futur amb no bones expectatives però carregat d'esperança. L'esperança de tornar a sentir l'olor de la terra mullada, del gessamí, del mar..., de poder caminar sense esgotar-me a les deu passades. De deixar aquesta lentitud i tibantor del meu cos. Que no deixa que reflecteixi ni un somriure amb naturalitat i m'obliga a mantenir la mateixa expressió en les possibles alegries i tristesses. Que em lliga per instant al terra i em provoca aquestes caigudes ta ndesagradables com inesperades. Que m'escurça la son deixant-me sense poder somniar... Per modificar, ha modificat, que no vol dir impedir, l'amor... Amb tot aquest sentit i altres més.

Ha fet que sigui més tenaç. Així, el present és futur, i la meva vida es queda en el minut viscut contínuament sense parar-me a comprendre ¿Per què? El que vull és viure i així haig d'acceptar aquest present. Crec que al comentar els meus sentiments estic reflectint els sentiments de tants i tan afectats per aquesta malaltia: 100.000 diagnosticats a Espanya i altres sense diagnosticar.

Davant la proximitat del Dia Mundial del Parkinson, el proper 11 d'abril, demanem, segons va comentar el senyor Zapatero, més inversions en investigació, i exigim que aquestes promeses es converteixin en realitats. Per a tots, un desig: salut.