Una de les conseqüències immediates de la nova etapa d'Esquerra sorgida després dels resultats electorals del dia 9 de març té a veure amb la potenciació del paper institucional del conseller de la Vicepresidència Josep-Lluís Carod-Rovira, especialment en l'àmbit de les relacions internacionals.

Lluny d'algunes interpretacions que donarien per fet un divorci entre Carod i el secretari general d'ERC, Joan Puigcercós, fonamentat en la pugna pel control del partit de cara al congrés de juny i que podria posar en perill no només l'estructuració del partit sinó també l'estabilitat del govern tripartit, el fet cert és que Carod i Puigcercós haurien quedat absolutament d'acord (en converses recents) a aplicar seny i no tirar per la borda l'etapa de construcció del «nou independentisme» (també dit «independentisme de govern») iniciada ja fa més de cinc anys amb el Pacte del Tinell.

Conscients tots dos que el futur del nou independentisme necessita tant una ideologia completa i divulgada com un cartell electoral potent i mobilitzador, no són partidaris de reduir la situació que han d'afrontar la direcció, les bases i els electors d'Esquerra a un simple repartiment de papers o de quotes. Respectuosos amb l'ortodòxia republicana, Carod i Puigcercós comparteixen que les governabilitats i les governances són cosa de dos: un president i un primer ministre, amb mutu acord i amb suport majoritari.

La candidatura conjunta Carod-Puigcercós és l'horitzó ara com ara més probable i és la hipòtesi de treball amb què treballen els dos líders, no només de cara al congrés del partit sinó en el dibuix de com hauria de ser el govern d'una Catalunya sobirana, també amb un president i un cap de govern.

Això no treu que, en el dia a dia, calgui corregir els rumbs que es considerin equivocats en el camí recorregut fins ara per tal d'evitar un naufragi en pròximes convocatòries electorals que podria abocar a un escenari fatal. Així, és veritat que es fa imprescindible reparar les vies d'aigua interiors i dotar Esquerra de la potència d'un remolcador i de l'estabilitat, velocitat i autonomia d'un gran creuer. Una missió per a la qual està més ben predisposat Puigcercós. Però també cal rendibilitzar l'obra de govern. A diferència de CiU, que és una coalició electoral i es reparteix proporcionalment (amb una fórmula aritmètica prefixada) els beneficis i les pèrdues, tant quan governa com quan és a l'oposició; el govern tripartit és una coalició de govern, i s'ha demostrat que un dels socis pot monopolitzar en solitari els beneficis mentre els altres socis monopolitzen les pèrdues.

En aquest sentit, i des de la base que Esquerra com a partit en cap cas farà oposició al govern tripartit del qual forma part, sí que potenciarà l'àmbit competencial més emblemàtic del que disposa: les relacions internacionals. Visualitzar la funció d'estadista de Carod és una de les assignatures pendents que es fa necessari aprovar abans d'un nou cicle electoral, sigui quan sigui. No cal inventar res. Però sí que cal adonar-se que hi ha un buit institucional que ningú ocupa en aquest moment i que havia estat una característica indestriable dels antics presidents de la Generalitat: la d'estadista. Cadascun a la seva manera van ser grans estadistes: de Macià a Maragall, passant sobretot per Pujol. Si cal, Carod s'ha de reunir amb el dalai-lama, amb Jean-Claude Trichet o amb Barack Obama, a més de tots els agents religiosos, econòmics, polítics i esportius que calgui de tot el món. Sembla que serà així. Exportant l'optimisme que vol la gent.