F ins ara, el vell transvasament del Ter ha estat el pretext que ha permès al govern de torn no fer una veritable i necessària política hídrica a Catalunya. En virtut d'aquest transvasament, es destinen a Barcelona 260 hm³ anuals d'aigua del Ter. Això representa el 65 per cent de l'aigua que podria emmagatzemar el sistema Sau-Susqueda. Tanmateix, la llei de 1959 estableix que només es podran destinar a Barcelona «els cabals sobrants del riu Ter» un cop cobertes les necessitats ecològiques i sanitàries al pas per Girona, el subministrament a la Costa Brava i els cabals necessaris per als regadius del Baix Ter. Per tant, deixa molt clar que només es pot transvasar l'aigua que sobra. Arribats a una situació límit per la sequera, quan ja no sobra aigua, ¿quina reducció assumeixen ara Barcelona i la seva àrea metropolitana? En absència d'una política hídrica prèvia d'estalvi, l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) manté el nivell del transvasament cap a Barcelona. Ara la desproporció s'agreuja, i l'ACA pretén que de l'aigua envasada n'atorguin als pagesos 0 hm³. Això resta molt lluny de la demanda mínima de 45 hm³ anuals per a l'actual campanya de reg que fem els pagesos i que representa poc més del 10 per cent de la capacitat total. I amb aquesta demanda, ja assumim una reducció real significativa, ja que la mitjana d'aigua per a reg dels darrers anys era d'uns 60 hm³.

Per justificar aquest greuge, hi ha qui diu que l'agricultura és una activitat econòmica, mentre que l'aigua destinada a Barcelona és per beure. Però l'aigua que va a Barcelona, ¿no va també dirigida al comerç, a un turisme de masses que concentra quantitats ingents de població a les ciutats costaneres, a la construcció desaforada, als serveis prescindibles i imprescindibles, a la indústria, etc.? D'altra banda, de l'aigua de reg que empra el sector agrari, ¿no torna bona part a l'aqüífer i bona part en forma d'aliments al consumidor?

A més, en l'àmbit territorial, aquesta distribució de l'aigua compromet el desenvolupament de les comarques de la conca del Ter. Tot això, per evitar que el món més urbà hagi de fer ara un esforç d'estalvi i eficiència. Això és especialment injust, quan sovint el creixement urbanístic desproporcionat, irracional i insostenible no ha considerat l'aigua com un factor limitat. A més, comporta un desequilibri territorial, davant el qual cal defensar un model territorial basat en el desenvolupament sostenible, la sobirania alimentària i la nova cultura de l'aigua.

A la Unió de Pagesos fa temps que treballem per aquesta nova cultura de l'aigua. El nostre desè congrés ha estat ben clar en la defensa de la millora de l'eficiència en l'ús de l'aigua de reg, i en la defensa i impuls d'un pacte nacional de l'aigua. Per això, treballem per tal que s'executin les inversions necessàries per millorar l'eficiència dels regadius tradicionals, de manera que puguin ser assumides per la pagesia.

Així mateix, cal que el govern compleixi el que diu l'article 6 de la llei d'orientació agrària: «Impulsar la millora i la transformació de regadius, i la racionalització dels que ja hi ha, donar prioritat als regs de suport, a l'eficiència en l'ús sostenible de l'aigua en l'activitat agrària i a l'aprofitament de les aigües residuals». I cal que ho faci amb els «mecanismes de finançament per a les explotacions agràries en obres de millora o creació de regadius».

D'altra banda, també reclamem i impulsem un pacte nacional de l'aigua que abordi, amb tots els actors, les mesures conjuntes que cal prendre en l'àmbit de tot Catalunya en relació amb un escenari de dèficit de recursos hídrics. Cal fer un balanç de les demandes i necessitats de cada sector, i assumir les conseqüències d'un debat valent, obert i sincer en què tots els actors socials i econòmics exposin les seves necessitats i les puguin veure mínimament satisfetes.