El periodista Jordi Grau té tota la raó quan, en un dels seus sempre lúcids articles, escriu que contra ERC tothom s'hi atreveix. És cert. Hi ha pocs partits tan maltractats com ERC. Des del punt de vista mediàtic i social ERC no només no ha gaudit de cap complicitat sinó que, a més, ha patit una estigmatització que presenta moltes rebaves antidemocràtiques, atacs propis d'una Espanya que en alguns aspectes –com ara el reconeixement de les altres nacions i llengües de l'Estat– ha passat, sense llei de transició, de la ferotgia del totalitarisme franquista a l'agror del despotisme il·lustrat de l'època democràtica actual. Però allò innegable és que en els darrers anys, amb tots els clarobscurs que es vulguin identificar, ERC ha protagonitzat un seguit de girs crucials que signifiquen importants rèdits democràtics i mostren una gran cintura política: va desarmar ideològicament i literalment aquell viatge a l'avern anomenat Terra Lliure, va evitar la residualització de l'independentisme inserint-lo en la normalitat pública i parlamentària, i ha trencat motlles en la política catalana tot propiciant que hi hagués un president de la Generalitat nascut a Andalusia (en canvi, entre les files de l'exquisida Espanya inquisitorial contra ERC, sembla impensable que es pogués tolerar un president del govern central que fos d'origen català; això té un nom: banalització del mal).

¿Què se li discuteix, en el fons del fons, moltes vegades a ERC? ¿No deu ser el seu independentisme? –pregunto ingènuament, bo i consignant que al llarg d'aquesta auxiliada metàfora que és la pell de brau no ha aparegut ni un trist liberal capaç de rubricar una elemental obvietat democràtica: per donar cabuda a la legítima opció política de l'independentisme no cal ser independentista–. ¿Té una base justa, el linxament a què va ser sotmès Carod? O se'l va proscriure no només per la (indubtable però al capdavall disculpable) relliscada que havia comès, sinó perquè no era «un dels seus» i no tenia potestat en la gestió d'uns afers que són patrimoni exclusiu dels espanyolíssims, els mateixos que poden demanar a Aznar que negociï amb ETA i deixar de demanar a sa santedat Zapatero que hi renegociï. ¿Se'n sap alguna cosa de la tasca parlamentària d'ERC? Ben poc. ERC apareix als grans mitjans sobretot quan un godall d'una granja d'Osona té el delicat sentit de l'oportunitat de pixar-se damunt de Joan Ridao.

ERC mereix un respecte polític que no ha tingut. I és des d'aquest profund respecte que jo interpel·laria alguna de les incomprensibles maniobres d'aquest partit. El dilluns 10 de març, a l'informatiu de Mònica Terribas, Joan Ridao, sense visibles sospites d'ironia, va afirmar: «La prova que ERC ho ha fet molt bé és que molta de la nostra gent ha anat a votar el PSC.» ERC va començar volent mossegar els latifundis electorals del PSC i ha acabat celebrant ser un planter més del socialisme. Durant els darrers mesos ERC ha encimbellat el presumpte «catalanisme» d'un PSC que, dominat pels capitans del Baix Llobregat, havia expulsat el seu principal referent catalanista: Pasqual Maragall. D'aquesta manera ERC ha invisibilitzat les sistemàtiques pràctiques «anticatalanistes» del PSC: Iceta va ser un dels primers a dinamitar la proposta d'Estatut; Montilla –tal com declara l'exdirector de Comunicació de la Generalitat, Jordi Mercader– va intentar frenar in extremis el pacte final sobre l'Estatut que va aprovar el Parlament, ja que el considerava massa «catalanistament» ambiciós; els diputats del PSC van votar en contra del traspàs de l'aeroport del Prat. Si per premiar ERC resulta que els electors republicans voten el PSC, ¿no s'ha iniciat una fusió de facto entre la franquícia i l'empresa mare?