Assisteixo atònit al linxament mediàtic d'Esquerra Republicana de Catalunya després dels resultats de les eleccions que han desencadenat un moviment de reforma interna dins el partit com és normal en aquestes situacions. Serà la poca memòria que tenen alguns en no (voler?) recordar idèntiques situacions en altres partits? La batalla entre Gallardón i Aguirre? O la renúncia de Duran amb l'entrada de Mas al govern de la Generalitat? La lluita entre Mas i Duran? La guerra Pujol-Roca que va acabar amb la defunció política d'aquest segon? La derrota de l'Almunia o la desfeta d'IU? I així podríem continuar una bona estona. Però no, sembla que tot el que passa a Esquerra es magnifica un grau més en els mitjans de comunicació. I això és molt fàcil d'entendre: Esquerra no té cap mitjà de comunicació afí. Per contra, sembla que el ressentiment acumulat d'alguna força política que té molts mitjans de comunicació propers ha aprofitat el moment per engegar tota la maquinària bèl·lica: Barbeta, Foix, Juliana, Colomeda, Rahola, etc. Sembla que l'esport nacional és fer llenya abans que caigui l'arbre, però els llenyataires sempre són els mateixos i només saben picar un tipus de fusta o és que potser destrals més grosses els pesen massa. I és que l'atac és més brutal des de dins el nostre país que des de la caverna mediàtica del país veí i si no només cal llegir els diaris.Sí que és cert, que potser les coses no s'han fet amb les formes, l'elegància i la discreció que convenia i que s'ha donat una imatge de personalismes més que de partit. M'ho diu sempre un company: «Així són les esquerres en aquest país» (que no només Esquerra). Tot i això, jo prefereixo un partit on hi hagi una estructura més transversal i per tant més debat intern, malgrat els riscos que comporta a una estructura patriarcal on un crida i els altres remen sense dret a aixecar el cap. I no penseu pas que Esquerra desapareixerà ni tantes coses d'aquestes que se senten en molts mitjans de comunicació tal com una voluntat infantil de l'exèrcit filoconvergent, agreujada pels últims anys de maldecaps d'aquell partit que no gaire temps enllà era tan sols el germanet petit que de tant en tant li clavava una mossegadeta. No, amics convergents, aquest no és el camí.
Al juny congrés nacional per revisar i redefinir, si cal, el full de ruta del partit. Sí, el juny... com molts sabem és un bon moment per esmolar ben ve les eines.
