| |||||
 | |||||
| |||||
| |||||
 |
|
|
|||
|
dimecres, 19 de març de 2008 > Mercè Rodoreda en primera persona
Dos estudiosos proposen un «autoretrat» de l'escriptora a través de les seves entrevistes i recuperen alguns textos inèditsVALÈRIA GAILLARD. Barcelona Mercè Rodoreda va morir sense deixar cap volum de memòries i encara menys una autobiografia. Com veia la seva vida i la seva obra? Amb motiu de l'Any Rodoreda, dos filòlegs, Mònica Miró i Abraham Mohino, han intentat respondre a aquestes qüestions acudint als textos que va deixar l'autora, proses laterals com ara pròlegs, cartes i altres escrits de circumstància, alguns dels quals inèdits, per reunir-los a Autoretrat (Angle). També han fet un exercici de reconstrucció sobre la base de 38 entrevistes fetes entre els anys1966 i 1983 i han confegit un «monòleg interior» en què Rodoreda, en primera persona, parla de la seva vida i literatura. «L'estudi és més escrupolós que una biografia perquè ordena temàticament les seves paraules sense desfigurar-les», defensa Miró.
Els autors d'Autoretrat han tingut accés a una sèrie de material molt heterogeni, dispers i inaccessible, com ara crítiques i cròniques que Rodoreda va escriure abans de la guerra com a periodista, que mai s'havia posat en valor i, encara menys, publicat en un sol volum. Tenen en comú que són textos en primera persona en què l'escriptora tracta els dos grans temes que la preocupaven, la seva vida i la seva obra, i que prenen una nova dimensió posats en interrelació. La primera part de l'estudi, Imatges d'infantesa, recupera textos en què Rodoreda recorda la infància: «Constitueix un imaginari íntim, evoca el paradís perdut de la infància, al mateix temps que demostra el seu temperament elegíac», comentava ahir Mònica Miró, durant la presentació del treball. Molts d'aquests textos els va escriure tornant de l'exili, el 1975, a partir de fotografies d'infància (reproduïdes en el llibre) i tenen un valor molt concret: «Revelen com descobreix el món, el misteri, la mentida, la malaltia, els amics, la imatge que guarda de la casa natal.» Alguns d'aquests materials van ser publicats a la revista Serra d'Or, tot i que d'altres van quedar inèdits. La segona part, Un temps per aprendre, recupera una pila d'articles periodístics que l'autora va publicar de jove. «Als 20 anys va decidir ser escriptora i es troba en un àmbit familiar que no li és favorable pel fet de ser dona i voler escriure en català», afirma Abraham Mohino. Aquest compendi permet resseguir com crea el seu estil i la seva imatge: «Cal tenir present que, malgrat la seva joventut, va prendre posició en temes conflictius, com ara la crisi de la novel·la i la del teatre en català del moment, i comença a definir la seva ideologia.» També es recullen uns extractes de cartes que va enviar a Delfí Dalmau, el seu professor de català, i dues conferències radiades durant la Guerra Civil: «Es veu com tenia un pensament molt convencional i creia que la dona havia d'estar a casa i l'home al carrer, però la vida la va portar per un altre camí», reflexiona Mohino. En el mirall és l'apartat «central» de l'assaig. Els estudiosos han agafat 38 entrevistes publicades entre el 1966 i el 1983 (realitzades per personalitats com ara Baltasar Porcel, Montserrat Roig, Robert Saladrigues), i n'han agafat fragments per confegir un discurs unitari sobre els grans temes que preocupaven l'autora. «En aquestes entrevistes, Rodoreda ja té una visió molt clara de la seva vida i obra perquè les va fer de gran, ja que quan va publicar La plaça del Diamant, per exemple, no li van fer cap entrevista.» El conjunt ofereix una mena de «testament vital», com si fos un monòleg interior narrat en primera persona. «Mai hem tergiversat el sentit de les seves paraules, sinó que hem anat cosint-ho tot evitant repeticions, igual com procedeix un periodista. El resultat és densíssim, i hi apareixen temes com ara la guerra, l'exili, els amors, les morts, les ideologies, la gènesi de les seves novel·les, l'estil, els personatges, etc.», argumenta Miró. I afegeix Mohino: «És cert que tenia una natura d'anguila, que era tan esquerpa que podia vorejar la grolleria en algunes entrevistes que feia per pressions de la casa editorial, però en molts casos acaba confessant-se.» En aquest monòleg, la investigadora assumeix que es perd el context en què van ser fetes les entrevistes, així com la veu de l'interlocutor que emmarca les respostes de Rodoreda: «De totes maneres reconstituïm un discurs amb les seves pròpies paraules sense cap traïció, i l'hem mostrat tal com ella es volia mostrar de gran, instal·lada a Romanyà de la Selva, serena havent-ho assumit tot des d'un estoïcisme ben entès; per això hem titulat l'estudi Autoretrat.» Venut com «més escrupolós que una biografia» la professora assumeix, tanmateix, un punt de subjectivitat en el treball: «En tot cas som els intèrprets dels periodistes que la van interpretar.» El volum, que s'adreça a un públic ampli, inclou dos apartats més: La presència cívica, que aplega alguns textos inèdits en relació amb la seva vessant pública, com ara una presentació de Mirall trencat i un discurs d'agraïment quan va guanyar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes; i Pròlegs com epílegs, que recupera cinc pròlegs que va escriure la novel·lista de forma retrospectiva: «Són textos fonamentals perquè mostren una Rodoreda madura, preocupada per la recepció de la seva obra i en diàleg amb els lectors i els crítics per matisar algunes males interpretacions que s'havien fet dels seus llibres.» |
)
 | |||
|