Sóc pagès de terra endins. Crec que l'aigua és un bé natural i immensament preuat. Més encara, quan suportem sequeres tan severes. I ho dic com a pagès de secà, com la majoria de la pagesia catalana. Aquests dies llegia als mitjans de comunicació la decisió que ha pres el govern municipal de Tarragona de signar un tracte... perdó, un conveni (per ser més políticament correctes) entre l'Agència Catalana de l'Aigua i l'Ajuntament de Tarragona. L'acord estableix el proveïment d'aigua dels aqüífers tarragonins a Barcelona a un euro per metre cúbic. A més, se'ns ven com una contraprestació la rehabilitació d'alguns pous, unes bombes noves i algunes millores en infraestructures hidràuliques.

Però cal recordar que els aqüífers del Camp de Tarragona encara no s'han recuperat de l'última vegada que els van sobreexplotar; per cert, per dur aigua a altres ciutats. D'això, ja en fa uns quants anys. Per això, em pregunto en veu alta, a què han dedicat, durant aquest temps, els esforços els gestors i responsables polítics de les administracions competents a Catalunya? Quina ha estat la planificació fins ara? Potser pensaven que habitualment sempre plou...

Jo només demanaria que en determinades informacions que apareixen als mitjans també s'expliqui el dany quasi irreversible per als aqüífers que causa la sobreexplotació. A més del risc que l'aigua salada envaeixi l'espai de l'aigua dolça, amb els perjudicis econòmics i ambientals que això provoca als gestors del territori, entre els quals hi ha els pagesos, que contribueixen al cicle natural de l'aigua, amb un ús després del qual aquesta retorna a l'aqüífer. En aquest sentit, cal que els gestors i polítics de Catalunya fem un exercici de responsabilitat. No sigui que per solucionar una situació provoquem una altra agressió a un territori tan fràgil i a un sector ja prou malmès.