Aviat farà vint anys que vaig entrevistar l'abat Cassià Just. Des del primer moment es va establir un diàleg agradabilíssim, gairebé confidencial, malgrat que jo tenia alguns factors en contra. Era un exmossèn que, a més, feia de periodista. Precisament feia poc l'havia fet enfadar perquè havia publicat en un diari de Barcelona que tres monjos de Montserrat feien una experiència de viure en solitud en unes cases sota El Far. Però en aquella visita no me'n va fer cap retret. Ben al contrari, acabada l'entrevista em va convidar a dinar amb els monjos.

La impressió que em vaig emportar d'aquell home baixet que parlava a poc a poc amb veu molt suau és que era un abat singular, un abat que realment creia en Déu i en els homes. Dic que creia en Déu i sobretot en Jesús, aquell profeta que predicava l'amor a tots els homes, justos i pecadors. I, a més, creia en la lletra i l'esperit del concili Vaticà II. Per això havia posat en pràctica al monestir totes les innovacions que el Vaticà II havia proposat. Em va explicar l'anècdota curiosa que algunes persones devotes el van denunciar al governador civil de Barcelona perquè havia posat l'altar major de cara el poble, dient que era «un altar polític». I eren gent de missa!

Aquestes fidelitats el portaven llavors i després també a allunyar-se de les actituds de la jerarquia eclesiàstica, des del mateix Papa fins als bisbes, quan la seva consciència li deia que s'equivocaven. Així, quan li vaig preguntar què en pensava de la prohibició de la píndola o dels preservatius per limitar el nombre de fills, em va explicar una seva trobada amb el ginecòleg Dexeus. Em va comentar que aquest li havia preguntat què havia de fer quan un matrimoni li preguntava si podia utilitzar algun dels mètodes anticonceptius i que ell li havia dit: «Faci el que la seva consciència li indiqui, doctor». «Però això no ho escriguis, eh!», va afegir.

Molts capellans i laics estaven d'acord amb la seva manera de pensar. Ara mateix tinc al davant una carta d'una colla de capellans gironins de l'any 2000 en què li agraïen «la seva valentia i sinceritat per dir públicament allò que molts diem en veu baixa». I ahir també grups de laics i capellans com ara Església Plural van recordar «la inestimable contribució de Cassià en els difícils anys de la dictadura i de la transició, així com la seva contribució a la renovació de l'Església catalana». Malgrat tot, l'abat sempre parlava bé del Papa.

Però, fora de l'àmbit estrictament eclesial, el pare Cassià també es va mostrar profundament creient en l'home, en les persones, pensessin com pensessin, fossin com fossin. Ho demostra la defensa dels homosexuals, de l'eutanàsia en certes condicions i la seva posició pública a favor de Carod-Rovira, quan aquest es va entrevistar amb representants de l'ETA. Per ell, el diàleg i la pau eren valors suprems que havien d'intentar-se sempre. Com també era un valor suprem Catalunya. Precisament quan vam anar a dinar, un monjo va llegir tota l'estona una història de Catalunya de Pierre Villar. I quan li vaig recordar que el seu amic, el doctor Jubany, havia dit que el seu successor havia de ser català, Cassià Just va respondre immediatament i amb fermesa: «Només faltaria!» I va afegir: «Montserrat és un lloc de resistència per a la nostra llengua i la nostra cultura.»

Per últim, el seu amor per la gent el va portar a vendre les joies donades a la Mare de Déu per ajudar persones i escoles marginades. Un gest que val més que mil paraules i encícliques. Que l'abat Just rebi, doncs, la corona que es mereix amb tota justícia.