Quins són els mecanismes lingüístics que utilitzen els règims totalitaris per esclafar la societat? Com s'arriba a pervertir i capgirar la situació fins a crear amb un vocabulari propi un món fictici presentat com a autèntic? Aquests són alguns dels interrogants que es van plantejar dilluns l'escriptor txec Ivan Klíma (Praga, 1931) en la conferència que va tancar el cicle La condició humana al CCCB.

Klíma, que va passar més de tres anys en un camp de concentració nazi durant la Segona Guerra Mundial, va analitzar com els totalitarismes parteixen d'un dualisme ben marcat entre bé i mal i es proposen objectius grandiosos que aviat no poden complir: «Aleshores culpen a tothom, Stalin fins i tot va arribar a acusar una plaga d'escarabats de la patata del fracàs d'un pla de cultiu.»

Però el que més interessa a aquest literat que ha viscut de primera mà les aberracions d'aquest tipus de governs és el fet que la propaganda és capaç de crear un món inventat: «El món real, en canvi, és vist com una ficció dels enemics.»

La propaganda també presenta una «confusió de l'idioma» i modifica sense embuts el nom de tots els conceptes. Així diuen «justícia superior» per parlar d'assassinats; «centres de reeducació» per referir-se als camps de concentració; o «camí per a l'alliberació» per a l'eliminació dels enemics.

La propaganda també militaritza el vocabulari del dia a dia, així es diu «atacar les normes», «front cultural», «assetjament capitalista», «estat d'alerta i cautela», etc., tot de tòpics que Klíma va poder llegir als diaris comunistes txecs sense oblidar el «Heil Hitler!» nazi o «Honor al treball!» comunista que s'usaven com a salutació: «Així aconsegueixen que les persones sucumbeixin a les mentides i adoptin el món fictici de la propaganda, mantenint el real a l'hora de fer cues per anar a comprar una barra de pa».

Ara bé, l'escriptor txec adverteix que la societat actual és també «parcial»: «Les notícies ens donen una visió del món fosca en què predominen incendis, catàstrofes naturals, atemptats suïcides, guerres, pedòfils, tirotejos, escalfament global...». Klíma conclou que els periodistes es dediquen a seleccionar les notícies més «impactants». Per oposició, la publicitat (l'actual propaganda) mostra un món integrat per dones esveltes, homes segurs amb cotxes de luxe, paisatges purs i blancor màxima. Tot i que aquest tipus de propaganda no implica sancions (com ara en els règims totalitaris) i d'alguna manera es permet perquè es paga en comprar el producte que s'anuncia, l'autor d'Amor i brossa adverteix: «La pèrdua de seny sol ser motiu de moltes revolucions».

Preguntat per l'actualitat política, Klíma va deixar molt clara la seva opinió: «Zapatero, com altres polítics del meu país, utilitza la por [referint-se al si tú no vas, ellos vuelven]. Això és perillós i amoral. Les organitzacions no polítiques haurien de vetllar per la protecció de l'individu. El problema apareix quan els ciutadans deixen tota l'activitat als polítics. Cal lluitar contra la seva ànsia de poder.»

Klíma va patir durant molts anys la repressió a Txecoslovàquia, on les seves obres estaven censurades. Va començar creant peces de teatre que van assolir molt d'èxit, però de seguida va ser considerat un dissident per la seva radicalitat i va perdre la feina d'editor. Va fer des de conductor d'ambulàncies, fins a missatger i assistent de tipògraf..., una experiència que recull a la novel·la Amor i brossa. Va ser editor del diari del Sindicat d'Escriptors Txecs durant la Primavera de Praga i el 1969, professor visitant en la Universitat de Michigan. El 1990 es va aixecar la prohibició de les seves obres.

En català es troba Amor i brossa (Ed. 62, 2002) i en castellà Acantilado traurà avait l'assaig El espíritu de Praga.