Un error de percepció ens havia fet creure que havíem viscut una campanya polaritzada entre el PSOE i el PP, també a Catalunya. Ha estat una campanya a favor del vot útil. Molt principalment a Catalunya. Que facin examen de consciència tots els partits catalans que no són el PSC o el PP (hi ha PP català?). Tots, criticant la polarització, s'han passat la campanya parlant més dels partits grans, del PSOE i del PP que no pas del seu programa. I quan parlaven del programa, que en general tenia poc de potent, d'èpic, de diferenciat, el supeditaven a la victòria d'un dels dos grans que sempre era el PSOE, perquè no podia ser el PP que insultava Catalunya i en té l'Estatut al Tribunal Constitucional i és intemperant i mal educat. El PSOE era el vot útil. Era el partit que havia de guanyar, perquè els programes de CiU, ERC i ICV poguessin tenir incidència sobre el govern. Doncs bé, ja ha guanyat per una gran majoria i a Catalunya més que enlloc. A l'hamburguesa potser li faltarà el punt de mostassa que els partits petits li volien afegir, però la gent ha entès que calia assegurar l'hamburguesa. I el PP, com a reacció, i perquè també era vot útil, puja. També a Catalunya.

Ahir va quedar clar que la manifestació de l'1 de desembre de l'any passat, la del dret a decidir, la dels trens que no arribaven i els túnels que s'enfonsaven va fracassar en els seus objectius i va ser l'inici del que ahir va acabar descabdellant-se. En aquella concentració humana hi eren els del dret a decidir, però no els afectats pels trens que no arribaven o els túnels enfonsats. És que els sindicats i el PSC no van mobilitzar els seus efectius, es va dir. No els podien mobilitzar contra el seu govern, el govern del PSOE, si l'alternativa era el PP, el partit que els mateixos manifestants més temien. El PSOE mentia, gestionava malament, tenia una ministra altiva, però pitjor era el PP i la seva altivesa. Vot útil. I el dret a decidir? José Montilla, molt hàbil, se'l va fer seu, i va anar a Madrid a parlar dels perills de la desafecció amb Espanya. Els catalans més disgustats amb el socialisme espanyol governant no van optar ahir per una alternativa. Es van quedar a casa. Una de les majors abstencions d'Espanya es va produir a Catalunya, on representa que hi havia més «emprenyats» disposats a votar diferent. Que facin examen de consciència i s'ho facin mirar, els partits catalans.

El PSC ha quedat espectacularment enfortit. Deia el diputat socialista i exalcalde de Mataró, Manuel Mas, en una entrevista crispada en aquest diari que ell, un cop assegut al Congrés, representa tots els espanyols i no els d'aquell o aquell altre territori. Molt malament. Tenint en compte que no hi ha cap altre partit català que a partir d'ara tingui tan poder real i capacitat d'influència a Madrid i considerant que la majoria del PSOE té origen català, caldria que ell i el PSC es fessin d'alguna manera representants del país i no d'un altre. El PSC potser amb l'eufòria no s'ha aturat a pensar-ho, però se li ha girat molta feina en la defensa dels interessos de Catalunya. El grau de responsabilitat, per exemple en el finançament, és des d'ara altíssim i els ciutadans els observaran de prop i els exigiran resultats.

ERC, soci necessari del govern català, s'ha enfonsat i CiU es manté. Alguna cosa haurà de passar a la Generalitat. Mira per on, Artur Mas, que havia arribat a dir que aquestes eleccions generals comportarien un canvi de govern a Catalunya, l'haurà encertada. No en el sentit que ell deia, però podria passar que Montilla cridés el representant de la segona formació més forta per parlar d'algunes coses lògiques com són els canvis de majoria. O que es plantegés un avançament electoral. A ICV potser no, però a ERC li podria interessar desmarcar-se del govern, si prefereix més créixer que altres coses més immediates, personals i tangibles.

Més enllà de tàctiques i estratègies i joc d'estiracordetes: que s'ho facin mirar tots plegats, grans, molt grans i petits, perquè jugant a la defensiva i al vot útil fa temps que en aquest país no s'escolta el programa dels grans projectes, els grans horitzons i la gran ambició.