La portada del Ciberpaís sintetitzava ahir en un fotomuntatge la imatge de la gran coalició , l'hipotètic pacte de govern entre el PSOE i el PP que, ben segur, es passeja com un monstre terrorífic per les fosques cantonades del malson de totes les terceres forces que aspiren a ser imprescindibles a partir del 9-M. Zapajoy , l'imaginari líder parit a l'ordinador per Antonio Espejo, té ulls de Zapatero i boca i barba de Rajoy, però no queda clar quin sistema neuronal domina la criatura, què pensa de la immigració, de les víctimes del terrorisme, de l'Espanya plural o de la mítica nena a qui el líder del Partit Popular pretén garantir un futur de somni.

Patxo Unzueta, a El País , feia ahir càbales sobre el marge de maniobra del PP i el PSOE després de la nit electoral: «Si guanyés el PP i no pogués formar govern, seria políticament molt arriscat que els socialistes ho intentessin en segona instància, pactant amb els nacionalistes. En aquesta hipòtesi, tal vegada seria més prudent un acord entre els dos grans partits. Com a mínim, no descartar aquesta possibilitat a l'hora de negociar amb els nacionalistes.»

O sigui que la fórmula Zapajoy segueix entrant a les travesses polítiques encara que el monstre sigui de curt recorregut i amb previsibles tendències autodestructives.

L'alternativa d'un possible acord PSOE-CiU tampoc sembla senzilla. Joan Tapia escrivia a El Periódico que la coalició nacionalista catalana ha de satisfer tres ambicions: «La de ministre, la de president i la de profeta.» «Però el risc d'apostar per tres és quedar-se sense res. I això provoca incomoditat.» Segons Tapia, les tres estratègies que es donen cops de colze dins de CiU són les següents: «La més intel·ligent és la roquista de Duran Lleida. Es tracta de participar en el proper govern de Zapatero, de condicionar-lo als interessos de Catalunya (encara que ara a la Generalitat hi hagi Montilla) i als poders amics. La resta ja arribarà sola. I per la Generalitat confia en el poder autodestructiu d'Esquerra. Malgrat Ridao. La segona és la d'Artur Mas. L'objectiu és ajudar Zapatero però posant-hi preu: el canvi a la Generalitat. O, com a mínim, un compromís d'eleccions anticipades [...]. La tercera estratègia és la de Pujol. Ell ja ha estat president i no va voler mai ser ministre. Fins i tot el molestava que ho fos un altre del seu propi partit. I està legitimat per conservar (no va abdicar mai) el paper de profeta de les aspiracions –eternes i irrenunciables– de Catalunya.»

En relació amb el mateix tema, el director de La Vanguardia , José Antich, recordava ahir que, quan no hi ha hagut majories absolutes, els partits de govern sempre han acabar sumant forces amb CiU, PNB i Esquerra. «A la darrera la invalida quasi cada dia Zapatero amb més d'una desqualificació de la seva radicalitat i la seva immaduresa; el PNB [...] no sembla encaixar com a soci definitiu tenint en compte que té anunciat un referèndum [...]. Queda CiU, de la qual costa saber què voldrà fer amb els seus diputats si aquests són cridats per qui guanyi les eleccions.»