La incertesa i l'esperança que s'ha obert a Cuba sembla que importen poc al govern espanyol i a l'oposició en un moment en què l'illa viu hores de canvi i les autoritats espanyoles haurien d'estar-hi més pendents i preocupades. Des de fora és possible que quedi la nostàlgia del comunisme combinada amb la preocupació de la falta de llibertats. El mite Fidel Castro s'ha acabat i es fa difícil creure que el règim pot durar molt de temps més.

Un fet lamentable: un estudiant cubà pregunta a l'actual president, Raúl Castro, per què els ciutadans cubans no poden sortir lliurement del país. Castro li contesta que ho prohibeixen per «evitar saturar el cel». Va dir: «A la terra hi ha més de 6.000 milions de persones, i si tots agafessin l'avió el caos seria total.» L'estudiant va ser detingut per haver-se queixat de falta de llibertat. És un fet que serveix per entendre com està en aquests moments l'actual règim.

Sobre Cuba totes les opinions poden ser vàlides, però l'actitud que pugui adoptar la Unió Europea és molt important en el cas de treballar conjuntament amb països llatinoamericans com ara l'Argentina, el Brasil, l'Equador, l'Uruguai, Bolívia i, fins i tot, Xile. Països que puguin servir de contrapès de les pretensions nord-americanes d'encapçalar el procés de transició política.

El ministre d'Afers Estrangers espanyol, Miguel Ángel Moratinos, va ser el primer ministre d'un país de la Unió Europea que va viatjar a Cuba després que l'anterior president, José María Aznar, s'alineés amb els Estats Units per anar en contra de Cuba. Aznar havia vetat Cuba sense cap altre criteri que el d'anar a favor dels EUA. El desaparegut diplomàtic gironí Josep Coderch va ser nomenat ambaixador a Cuba pel primer govern del PP, l'any 1996, però no va arribar a exercir-hi perquè malgrat els seus dots diplomàtics va manifestar en un diari de Madrid poc abans del seu viatge a l'Havana: «Obriré l'ambaixada d'Espanya a l'oposició.» Una afirmació que va caure malament al règim de Castro. Aznar va voler entendre les queixes del govern cubà i va retirar l'ambaixador, fins al punt que l'Estat espanyol no va tenir ambaixador a Cuba durant quatre anys, i va ser l'únic país de la Unió Europea que, malgrat els forts arrelaments, va quedar-hi orfe de diplomàcia, i des de llavors Fraga, Felipe González i Aznar mateix es van quedar sense rebre els cigars havans que des dels anys setanta cada mes els enviava Fidel Castro des de l'Havana. Males llengües diuen que Felipe González, amb menys intensitat que abans, encara en va rebre algun.

Ningú té clar el futur i què acabarà passant a Cuba sense Fidel Castro. La qüestió és saber si la caiguda de la dictadura serà a la romana o bé serà possible una transició per arribar a la democràcia, tal com va passar a Polònia o Txecoslovàquia, i fins i tot algú somia que pot haver-hi una transició política plàcida i pacífica com l'espanyola. Allò que és clar és que «Cuba no la para ni déu», com cantava Francesc Pi de la Serra. No la para ningú. Però la política espanyola no pot quedar al marge d'un procés que és dels cubans i no els ulls nord-americans.