Tot i haver estat objecte de molt de soroll i monopolitzat la vida política dels últims quatre anys, la política antiterrorista del govern de José Luis Rodríguez Zapatero ha estat la mateixa que han seguit els anteriors executius, fins i tot més dura. En aquests últims quatre anys s'han detingut prop de 200 presumptes militants d'ETA, s'han presentat demandes d'il·legalització contra dues formacions polítiques i s'ha empresonat una vintena de polítics independentistes.

EL MATEIX QUE ELS ALTRES
Així, la política antiterrorista de Rodríguez Zapatero, ha estat la mateixa que la que havien seguit els governs que l'havien precedit. El que va causar el soroll va ser l'intent del president espanyol de buscar la pau. Però tant Adolfo Suárez, com Calvo Sotelo, Felipe González i José Maria Aznar, també ho havien intentat. Tots ells van mantenir durant la seva presidència contactes amb ETA per mirar de posar fi a la violència i Zapatero no va ser diferent. També va intentar buscar la pau i per primera vegada en aquests més de trenta anys d'existència de l'organització armada basca semblava que hi havia possibilitats reals d'un acord. Aquestes possibilitats van ser el motiu de tant de soroll. Un soroll provocat pel PP, que conscient d'aquestes possibilitats i conscient també que si Zapatero aconseguia el que no havia aconseguia ningú –acabar amb ETA–, el PSOE en podia treure algun rèdit, i va fer mans i mànigues per frustrar el procés.

Aquestes possibilitats es fonamentaven per la manera com s'havia estructurat tot el procés, avalat per més de tres anys sense atemptats mortals d'ETA i pel fet que per primera vegada es va buscar el suport internacional, fins i tot l'ONU, la UE i el Vaticà van avalar públicament el procés. I no només això, per primer cop el procés no s'estructurava només en una única taula de negociació entre ETA i el govern, sinó que se'n va crear una entre partits, PSOE i Batasuna. Components que indicaven que aquest cop podia ser el definitiu. Sobre la base de les grans ànsies de pau, Zapatero va decidir fer una remodelació de l'equip de govern: va apartar José Bono, que podia ser un escull perquè s'oposava a un procés de negociació, i va confiar el Ministeri de Defensa, del qual depenen els serveis secrets, a una persona de la seva confiança, José Antonio Alonso, que fins aleshores ocupava el de l'Interior. Departament que va confiar a un veterà en política antiterrorista i en processos de negociació: Alfredo Pérez Rubalcaba, que ja havia estat ministre de González, unint així l'antiga direcció socialista amb l'actual en un moment especialment delicat, com és un procés de pau. Tant era el convenciment que aquesta vegada podia ser la definitiva que Zapatero va voler «oficialitzar» el procés buscant l'aval del Congrés per obrir converses amb ETA. La votació va deixar al descobert les intencions del PP, ja que va ser l'únic grup que va votar contra l'autorització dels contactes.

EL PP TRENCA EL PACTE
A partit d'aquest moment, el PP va iniciar una lluita en solitari contra el procés de pau que el govern espanyol havia començat amb el suport de tota la resta de partits. I així, per primera vegada des de la restauració de la democràcia, es va trencar el pacte d'estat més sagrat: el consens en política antiterrorista. Fins aleshores, govern i oposició havien fet sempre pinya en aquesta matèria i mai havien dut aquest tema a la palestra pública. Ni en temps de Suárez, ni de Calvo Sotelo, ni de González ni en temps d'Aznar, l'oposició havia gosat criticar o aixecar la veu contra l'executiu per la seva política antiterrorista.

El PP, sí. Conscient de la seva solitud en aquesta batalla de rebuig frontal a buscar la pau, va buscar el suport extern. Un suport que va trobar en l'Associació de Víctimes del Terrorisme, que es va ocupar de mobilitzar la gent del carrer no contra la violència d'ETA sinó contra el govern espanyol amb atacs directes al president. I per primer cop des de la restauració de la democràcia es van veure manifestacions contra un govern perquè buscava la pau.

EL FACTOR ELECTORAL
L'atemptat de Barajas va marcar la fi del procés, tot i que les converses van continuar un temps més per pressions internacionals que consideraven necessari resoldre el conflicte, l'únic d'aquesta natura que hi ha a la UE. Però el PP va aprofitar l'atemptat per continuar pressionat i les eleccions espanyoles cada cop eren més pròximes. Els socialistes eren conscients que si continuaven el procés, el PP faria, com havia fet fins llavors, de la política antiterrorista una arma electoralista, es va optar per fer un gir radical i l'endemà mateix que ETA anunciés la ruptura de la treva entrava a la presó el que havia estat fins aleshores el seu interlocutor, Arnaldo Otegi, i a partir d'aleshores va fer seva la màxima de Garzón: «Tot és ETA.» Un gir que Rubalcaba va saber fer molt bé desarmant el PP de qualsevol argument per a la campanya, ja que en els últims sis mesos la política del govern ha estat més dura que la del PP. Ja durant el procés ho va ser més. Per la por que ningú li pogués retreure res, Zapatero no va fer l'acostament de cap pres, a diferència del PP.

L'ERROR DE ZAPATERO
Zapatero, convençut que la pau era possible, el dia abans de l'atemptat d'ETA a Barajas, el 30 de desembre del 2006, va dir que al cap d'un any, és a dir, el 2007 a l'Estat s'hi estaria més bé, insinuant la consecució de la pau. Però no va ser així, el procés es va trencar i ETA ja ha mort quatre persones. I la frase de Zapatero va ser utilitzada pel PP per desgastar-lo. Al final de la legislatura, Zapatero va considerar aquesta frase com el seu «gran error». Potser va ser un error i potser va pecar de falta de prudència quan va dir el que va dir, però el PP va pecar de falta de lleialtat.