Hi ha una frase de l'escriptor i periodista nord-americà Mark Twain que diu: «És millor tenir la boca tancada i semblar estúpid que obrir-la i dissipar el dubte.» La sentència hauria estat una justa recomanació per als polítics del govern municipal que han actuat en la crisi dels professors tancats a l'Escola de Música de Badalona (EMB). En conjunt, els nostres governants han deixat anar un rosari de disbarats en aquest afer, que delata la manera maldestra com afronten els conflictes que els esclaten a les mans. Fem hemeroteca, que ens avergonyirem: el 29 de gener, Jaume Vives (ERC), regidor de Cultura, reconeix en declaracions a El Punt que «hi ha professorat que està treballant en unes condicions en què no hi ha relació laboral». O sigui, que admet que hi ha una situació, com a mínim, alegal. Dos dies més tard l'interventor municipal aclareix que l'Ajuntament no pot treballar amb diner negre –només faltaria!; la pregunta és si hi ha fórmules per generar-ne des dels patronats i els ens autònoms...– i ficant-se en un hort que no és el seu defensa la posició del govern afirmant que els vuit docents que reclamen un contracte són «becaris». Amb una beca tan llarga (vuit anys) quan s'incorporin al mercat laboral ja estaran a punt de jubilar-se sense haver cotitzat.

El 13 de febrer, l'escola acomiada un dels mestres que havia denunciat les irregularitats, però assegura que no té res a veure amb el conflicte (?), i el director del centre explica que ja l'havien acomiadat a l'octubre però que el docent «s'hi va negar». Ja passa que un treballador no vulgui ser acomiadat, però aquest és el primer cop en la història que a algú el fan plegar, s'hi nega i continua treballant. Faria gràcia si no fos perquè parlem de la feina d'un persona. I aleshores és quan apareix el polític en tot el seu esplendor per fer la declaració definitiva: «De totes maneres no l'hem fet fora, perquè mai ha estat a dins, no tenia contracte.» Home...!, no ens prengui, literalment parlant, per imbècils.

Més delirants encara són les declaracions de Maite Arqué de l'endemà, quan amb actitud paternalista (maternal en aquest cas), reprova que els mestres s'hagin tancat a l'escola, tot i que ella afirma que els entén perquè: «Jo ja ho havia fet quan era jove.» Ras i curt: defensar els teus drets laborals és com una febrada de joventut, que et passa quan et fas gran i aprens que t'has de deixar trepitjar, perquè això és el que estableix el sistema: uns a dalt i els altres a baix. Visca el progressisme i les actituds d'esquerra! I, per si algú tenia dubtes, remata a porteria: «Així no se solucionen les coses.» Obvia que el regidor de Cultura del seu govern ha fet tot el possible per evitar dialogar amb els afectats, que la resposta de l'EMB ha estat acomiadar els vuit docents i que com si això es tractés d'un conflicte armat, fins i tot ha mediat entre les parts el president del grup municipal d'ICV, Carles Sagués, al qual cal agrair l'esforç per provar de posar seny a una situació que s'ha enverinat perquè l'Ajuntament no ha volgut enraonar.

L'actitud del consistori i de la direcció de l'escola és vergonyosa. Aquesta és una qüestió laboral –segurament complexa– en què l'Ajuntament ensenya les seves misèries. Hauria convingut resoldre-ho ràpidament i de manera discreta, administrant les exigències dels docents i adequant-les a les possibilitats econòmiques de qui paga, mentre es revisaven els mecanismes de contractació del personal que no és funcionari i es depuraven sistemes com els que fan que una beca sigui un salari encobert sine die, política més que dubtosa per a una administració pública.