Diuen que avui arriba el TAV a Barcelona. Anava a dir: em sembla molt bé. Però no ho dic, perquè em sembla una fatalitat, una més, d'aquesta economia de creixement que tot ho destrueix i devora. Sí, ja vaig sentint les veus habituals, que de fa temps m'acompanyen: pessimista, cavernícola, contrari al progrés, i tota la salmòdia successiva. Vagin preguntant per les cases i camps de gent que han hagut de ser expropiats (gent que també paga els seus impostos, i pobres d'ells si no ho fan) –cases, camps i gent que ja són lluny d'on vivien, tot per l'oficial i mentider «interès general»– i veuran si els sembla bé aquesta ganivetada –una més també– sobre aquest nostre sofert, heroic i resistent paisatge.

Així que el TAV arriba a Barcelona, Ave Maria, doncs, i més de vint mil diguem-ne entrades venudes per transportar-se, diuen, a tres-cents per hora; passar sense veure res (però ja està bé pel que s'ha de veure); arribar a destí, també diuen, amb una estoneta de temps estalviat, per perdre'l miserablement tot seguit en qualsevol cua burocràtica, embotellament circulatori o cafè excessivament allargassat del director general corresponent.

Saben què? A mi, em donin un autocar de línia d'aquests una mica catric-catrac (llàstima que d'aquests ja no n'hi ha gaires), que van pausadament vora els camps i camins –arran de muntanyes, si pot ser– i que, com és de llei, es paren a cada poble, on pugen en alegre xerinola avis i menuts, mitjans i grans, prims i grassos, mudats o enllardats, una gent que també va per feina, però que tampoc posa el crit al cel si arriba a puesto una estoneta més tard del previst. Una gent que, normalment també, et diu «bon dia» i, quan fa al cas, «bona nit», i que, per menys d'un mecagoncony, t'expliquen naixement, vida i resurrecció.

Tota aquesta gentada és el que m'agrada, el que he vist sempre –en trens diversos, autocars atrotinats i carrosseries en desús– i és el que, si pujo al TAV, crec que no podré veure, tenint en compte l'arrogància amb què normalment es desplacen aquests viatgers de la velocitat.

Per aquelles coincidències de la vida –tan curioses i significatives–, avui que arriba el TAV a Barcelona, aquests mateixos dies circula pel país (en bicicleta, vade retro) l'anomenada Marxa pel Decreixement, que vol posar en relleu, justament (tot intentant trobar-hi solucions), les contradiccions d'aquesta societat supertecnològica de la velocitat, que encarna potser com cap altre sistema el Tren de Alta Velocidad, amb l'afegit «Española» com a denominació d'origen, que no és cap garantia com és ben sabut.

Com que ja estic tip del TAV televisat a què hem estat sotmesos, m'apuntaré al que crec que és més sensat de fer: rebre com cal aquests esforçats ciclistes del decreixement de la velocitat, però també del consum superflu i de la producció accelerada d'energia, que, xino-xano, fan cama i omplen de bon aire el cos, que parlen amb els qui es troben, per places, carrers i casals, tractant de reinventar la democràcia local, que només pot ser si és lliure, responsable i decisòria.

Aquesta Marxa pel Decreixement em recorda altres «marxes»: la de la llibertat (1976) i l'antinuclear i en contra de l'OTAN (1980), amb plantejaments similars a la d'ara, per bé que potser no tan apressants com els moments de desordre que es viuen, on tot sembla fondre's sota els peus i a les altures atmosfèriques, en una mena de «romesco» gasós que no saps com agafar. Sigui com sigui, els homes i dones de Temps de Re-voltes que han decidit emprendre, des de Barcelona i per tot Catalunya, aquesta més o menys Llarga Marxa pel Decreixement, seran vistos –com tots els que gosen anar contra corrent– de manera esperpèntica, potser folklòrica i segurament impossible, però que saben el que diuen i el que diran.

Mentre els viatgers «competents», competitius, competidors i compatibles de l'Alta Velocitat (Española) van directes al «negoci», aquests mateixos dies, no gaire lluny –per antics camins de carro o vies comarcals, pel Gaià, el Baix Camp, el Baix Ebre, el Montsià, la Terra Alta i el Priorat–, una nova generació dóna lentament voltes per incitar a «re-voltes» de signe humà, solidari i supervivent.