Fa uns dies, en contra dels meus propis principis, vaig anar a comprar a una gran superfície. La noia que em va atendre va ser molt amable i em va explicar, sol·lícita, les diferents opcions i els diferents preus. Ara bé, quan vaig haver comprat el producte i vaig haver pagat, tota l'amabilitat es va convertir de cop en indiferència i, quan li vaig dir «adéu, moltes gràcies», no em va ni tornar contesta i no em va ni mirar la cara.

Però, és clar, ¿per què hauria d'haver continuat sent amable si ja havíem fet la transacció? En el comerç tradicional, el botiguer sempre és afable perquè sap que, si se'l tracta bé, el client tornarà. Però en el comerç de les corporacions només interessen les transaccions immediates. I és que, a part que és probable que, si mai torno a aquella gran superfície, la dependenta ja no hi treballi, les corporacions saben que no diré allò de «no hi tornaré mai més». Al contrari: sí que hi tornaré si els preus són baixos, perquè aquesta acaba sent la premissa a partir de la qual traeixo tots els meus principis.

Per això, ara que amb l'opulència de l'euro ens han pujat els calés al cap i que s'ha posat de moda criticar els mals serveis que rebem (i culpar-ne de passada el jovent malcriat, els immigrants ignorants o els treballadors massa protegits), cal entendre més que mai que la desaparició de l'afabilitat i altres costums són una part inherent de la mateixa estructura econòmica actual.