Escric aquest paper quan arriben les primeres notícies confirmant que el Parlament kosovar ha declarat la independència. No està malament per cloure un cap de setmana en què el Barça ha retallat una distància significativa al Real Madrid. Llàstima que continua sense ploure.

És la mateixa setmana en què el Centre d'Estudis d'Opinió ha donat a conèixer un baròmetre segons el qual un 18,5% dels catalans afirmen que se senten només catalans (en contraposició a espanyols). I un 28,2% diuen que se senten més catalans que espanyols. Total: un 46,7% de ciutadans que, hipotèticament, podrien contestar afirmativament a una consulta sobre la independència de Catalunya. Continuen sent insuficients, però no hi ha dubte que si bé són insuficients per decantar la resposta no ho són per forçar la consulta. Perquè una cosa és saber qui guanya la consulta i una altra és el dret a la consulta. Quan un baròmetre oficial diu que hi ha un 46,7% de ciutadans que se senten més catalans que espanyols o només catalans, potser és legítim, però no correcte, no donar l'opció de prendre-ho en consideració d'una manera legal. El que passa és que mentre la legalitat no reculli l'opció de consultar sobre la independència, aquesta opció queda debilitada per al·legal o il·legal. I ja se sap que hi ha un contingent important de la població que mai s'apunta a una opció al·legal o il·legal; és a dir, a una opció revolucionària (de revolució, no de revolta, eh). Pel sol fet que es convoqui un referèndum sobre la independència, l'opció independentista guanyaria un suport significatiu, perquè passaria de la clandestinitat a l'oficialitat. I per això no es convoca. En aquest sentit, l'independentista és el col·lectiu més discriminat en la nostra societat. Qualsevol altre col·lectiu, menys significatiu en nombres absoluts i relatius, ha vist com la legalitat li anava donant cobertura. No poso exemples per no caure en la demagògia ni distreure l'atenció amb anècdotes. L'independentisme, no. Un 18,5 per cent dels catalans poden quedar ignorats sense que cap partit d'àmbit espanyol els tingui en compte.

Donant per fet que la política catalana en conjunt no estirarà el carro de la independència, i que la política espanyola i l'estat de dret espanyol, tampoc, es fa necessari que l'independentisme se situï en l'àmbit sociològic. Després la política ja s'hi afegirà, perquè la política sempre acaba anant a remolc de la societat, encara que sigui tard o malament, o les dues coses alhora. Al final, ja arribarà el moment de la declaració unilateral d'independència del Parlament de Catalunya. I si això passa, les grans organitzacions mundials i els països també s'hi afegiran. Quedarà l'Estat espanyol piulant fins a l'últim moment que no reconeixerà l'Estat català i negant-li el reconeixement. Però més tard o més d'hora acabarà acceptant-lo, com passarà amb Kosova i com ha passat amb tots els estats del món creats en les últimes dècades. Perquè la declaració d'independència de Catalunya només podrà ser unilateral. Com totes. Com la negació d'independència de Catalunya també ha estat sempre unilateral. Opcions per a la separació de mutu acord, ja hi són, però no les volen aprofitar. I quan un estat colonial s'obstina tant a evitar la independència d'una nació colonitzada, arriba un dia en què l'acaba provocant.